Amb aquestes frases s’entenen moltes coses. S’entén per exemple, que, des d’una complicitat mai vista, Batasuna es permet el luxe de recordar quelcom que el president del govern hauria de tenir clar: que el preu de la pau és l’autodeterminació. Per altra banda el PNB de fora i dintre del govern donen per segur que el president ja sap que l’autodeterminació és innegociable, és a dir, forma de facto part de qualsevol full de ruta dissenyat per la pau.La gravetat de les paraules, més enllà que recorden les paraules de l’expresident del PNB Xabier Arzalluz de compartit finalitats sense compartir mitjans (amb els terroristes), és que es dona per suposat que el dret a l’autodeterminació ja va inclós previament en el paquet de negociacions amb ETA. Les paraules ‘ha rechazado negociar la autodeterminación con ETA, pero no con los partidos vascos’ no poden menys que neguitejar doncs dona la raó a la via PNB de procès de pau, una via apuntada ja a l’assemblea del partit nacionalista de 1999 en la seva ponència política i que recollia El País el 19 de gener de 2000:

Per suposat que Merkel no entenia res. No podia entendre que un govern com l’espanyol s’hagués involucrat personalment en una operació econòmica entre empreses. Efectivament, l’activitat del govern de l’Estat va sobrepassar l’àmbit purament garantista de l’operació (és a dir, aquell àmbit on el govern evita que decisions empresarials puguin anar en contra de l’interès dels ciutadans com en la creació de monopolis) i va posar en pràctica, no ja el Pacte del Tinell (full de ruta del tripartit) sinó el propi projecte d’Estatut de Catalunya, és a dir, intervencionisme decimonònic pur i dur, propi més de l’Espanya de 1800 que de la Catalunya del segle XXI.

La manca de transparència amb la que el govern de l’estat va portar l’OPA de Gas Natural a Endesa (una OPA hostil, no oblidem a diferència de l’actual), el debat paral·lel que dona al govern autonòmic un poder inimaginable a les caixes d’estalvis (un dels actors en joc), la condonació per part de La Caixa de qüasi la meitat del deute dels socialistes catalans, les reunions coincidents i sospitoses del president del govern amb actors principals en l’OPA (membres de La Caixa, Gas Natural, o el president de la Comissió Europea), la decisió final del govern contra els criteris del Tribunal de Defensa de la Competència, o l’animadversió dels socialistes a la compareixença del president d’Endesa al Senat per un tema purament econòmic però que s’advertia l’emprenyamenta dels socialistes amb el president de l’elèctrica per no haver donat el seu vist-i-plau a una operació beneïda d’avantmà pel president del govern, no oferien un panorama tranquilitzador per als mercats i la seva independència.

I ara es veu aquesta manca de política econòmica i exterior quan des de diferents nivells del govern es donen versions contradictòries amb una voluntat clara: aturar l’OPA d’E.ON.

Així Miguel Sebastián crida a l’utilització de l’anomenada Funció 14 (disposició de la Llei General d’Hidrocarburs on s’estableix que la Comissió Nacional de l’Energia ha de supervisar, amb dret de vet, si una empresa amb activitats regulades té perill de riscos financers si fa operacions mercantils d’importància). Així Maite Costa (presidenta de la CNE, militant socialista, i dona de confiança de Montilla) afirma que l’aplicació d’aquesta disposició es podria fer no tant per l’opant (que és l’objectiu d’aquesta normativa) sinó per l’opada i pels seus interessos. Tot un contrasentit.

Per una altra banda, Pedro Solbes, va reconèixer que serà difícil amb arguments raonbales aturar l’OPA de E.ON sobre Endesa i que l’executiu s’ha de limitar a fer complir la llei. Tot un discurs garantista enfront del discurs intervencionista de la resta de membres del govern.

Un discurs que resumia ahir el president Zapatero amb un reguitzell de frases més ao menys inconexes que pretenien justificar a posteriori una decisió que ja tenen realitzada a priori. Analitzem les paraules pronunciades ahir pel president:

• ‘El Gobierno no va a anunciar ni va a valorar ninguna medida, quiere en primer lugar que funcionen los mercados’.
• ‘España es un país moderno y abierto, pero también hay que tener en cuenta el interés de sus ciudadanos y el interés general del país’.
• ‘Los mercados son importantes, pero los ciudadanos más’.

Les contradiccions de les paraules del president sòn òbvies: per una part diu que han de funcionar els mercats, per una altra que els ciutadans són més importants que els mercats, és a dir, que interpreta que per sobre del funcionament dels mercats es troben els ciutadans, perquè si els mercats són importants els ciutadans ho són més. Però el realment sorprenent és la tercer afirmació: som un país modern i obert, però tot i això ha de ser compatible (amb quelcom que ha de ser ‘antic i tancat’) com és l’interès dels ciutadans i l’interès del país.

El tarannà intervencionista del president del govern es veu en aquesta frase que és una d’aquestes joies que alguns polítics ens regalen de tant en tant: el Sr. Zapatero realment el que fa és reconèixer que el que pretén fer és quelcom ‘antic i tancat’, és a dir intervencionista.

Perquè què vol dir enfrontart l’interès dels mercats i l’interès dels ciutadans? Són incompatibles per naturalesa?. Zapatero s’oblida de quelcom important: l’únic problema que poden donar els mercats als ciutadans són les situacions de monopoli: la creació de monopolis en sectors estratègics és l’autèntic mal de cap dels governs ‘moderns i oberts’ i aquest és l’únic terreny on s’ha d’intervenir: fou per aquesta raó pel que el Tribunal de Defensa de la Competència va desaconsellar l’OPA de Gas Natural contra Endesa. El resultant creava una situació monopolística a cinc comunitats autònomes: Catalunya, Aragó, Andalusia, Balears i Canàries. En aquest sentit l’OPA d’E.ON no significa un canvi substancial del nombre d’operadors al nostre país.

Però si ens fixem en els interessos dels accionistes, l’OPA alemana suposa millorar d’un 31% l’oferta de Gas Natural, és a dir, que els accionistes podien recollir en metàlic (a diferència de l’OPA hostil) sis euros més per acció. No cal oblidar que Endesa té milers de petits accionistes (un 80% de la companyia) que tenen dipositat els seus estalvis en la fluctuació de les valoracions de la companyia elèctrica. Obligar-los no via mercat, sinó via decret a acceptar 21 euros en comptes de 27, és obligar-los a perdre 6 euros per acció. Això no va molt a favor d’una economia moderna i oberta, i per suposat a favor de l’interès dels ciutadans que veuen com el govern del seu país els obliga a renunciar als interessos i als seus estalvis. Insòlit.

El que vol dir el Senyor Zapatero quan parla dels interessos dels ciutadans no és una altra que la constitució d’un ‘gegant nacional’ (nacional, d’Espanya). Aquest interès és legítim i el govern ho ha de fomentar. És cert, i té raó el senyor Zapatero en posar com a objectiu prioritari en la constitució d’un gegant nacional que permeti al nostre país competir en la millor de les condicions. Però això no ho pot fer a cop de decret, això demostra la manca d’estratègies i de capacitat per posar en marxa un full de ruta (en política no només és important saber on anar sinó, més important encara, saber com anar, i anar).

I això s’ha de fer, com ja hem dit: respectant els interessos dels ciutadans tot evitant situacions monopolístiques, respectant els interessos dels accionistes evitant intervenir fictíciament en els mercats, però sobretot, amb una política creïble i transparent. Si no hi ha hagut fins ara aquesta política és perquè el govern ha aconseguit una cosa ben difícil: una politització d’una OPA com mai havia succeit en el nostre país: contra els interessos dels ciutadans i contra els interessos dels petits accionistes. Ara el president demana la creació d’un capital espanyol que permeti adquirir Endesa. Això es podia haver fet amb anterioritat, per exemple en les condicions de l’OPA i intentant la creació d’una OPA amistosa.

Però l’espectacle ja està fet. I el pitjor de l’espectacle no són les crítiques internes. Crítiques tant folklòriques com les declaracions del conseller de Comerç, Turisme i Consum, Josep Huguet, que va assegurar que ‘sembla que les emrpeses catalanes estiguin apestades’ i que ’no s’apliquen criteris de mercat, sinó criteris ètnics o racials’. Curiosa l’afirmació perquè sembla que els criteris dels milers d’accionistes sigui conduit per la catalanofòbia i no pels interessos de mercat per una banda, i sembla per tant desmentir al president del govern quan diu que els criteris han de ser els nacionals (perquè són, per ell, els criteris d’interès dels ciutadans i l’interès general) i no els empresarials (que s’han de supeditar al primer), per una altra banda. En què quedem doncs?.

El pitjor de tot és la crítica externa. Efectivament, no és ja el fet que haguem lluitat tant per construir una Europea sense fronteres per tancar-nos ara nacionalment (sigui Catalunya o sigui Espanya). Aquells que tant repetien que ‘tornàvem al cor d’Europa (fonamentalment França i Alemanya) s’escandalitzen d’aquest tipus d’operació. Com molt bé ha interpretat la Comissió Europea en aquest sentit, ‘Por regla general, la Comisión no se opone a las grandes compañías, especialmente si se consolidan como actores europeos’.

Per tant en aquest marc europeu és cert que el govern ha de fomentar la construcció d’un gegant espanyol sempre que es compleixen amb els principis de llibertat de mercat en que es fonamenta la construcció europea i l’interès dels ciutadans i dels accionistes en aque es fonamenten les societats ‘obertes i modernes’. Certament no s’ha donat cap d’aquests principis, i ara els inversos estrangers no entenen res del que està passant en la vida política espanyola.

El govern té l’obligació de donar transparència als mercats i a les decisions polític-econòmiques que pren per garantir que la nostra economia sigui fiable a ulls exteriors. Si caiem en la inseguretat jurídica, en la discrecionalitat de la presa de decisions polítiques, i en el tancament dels notres mercats continuarem perdent lloc en l’atractiu del nostre país per invertir (recordem que Espanya ha caigut en el índex de llibertat econòmica al lloc 33è.).

Una política exterior i econòmica no es pot improvisar.

I l’altra notícia d’avui, com ahir, és la política antiterrorista. En els darrers dies hem vist com l’optimisme del president ha estat rebatut per una declaració de no-treva i tres cotxes bombes, mentre Zapatero ahir mateix, i per primera vegada, assegurava que no negociaria l’autodeterminació.

Però més enllà de les afirmacions del president del govern de que no negociarà amb ETA l’autodeterminació d’Euskadi, per primera vegada ho confirma des del seu accés al càrrec, hi ha quelcom cert, la ciutadania no pot confiar infinitament en un líder polític que diu que la fi de la violència està propera mentre els terroristes augmenten la seva activitat amb tres bombes i una declaració de no-treva.

El govern ha de tornar al pacte antiterrorista i a la unitat d’acció amb l’oposició i ha de compartir la informació que disposa per a que el missatge d’optimisme i tranquilitzador arribi a tothom. Perquè, com a mínim queden deu preguntes per contestar:

• Perquè el govern ha trencat la unitat d’acció contra el terrorisme negant al principal partit de l’oposició informació que han permés durant el darrer any al president del govern afirmar fins a set vegades que estem al principi de la fi.
• Perquè el govern ha trencat el pacte antiterrorista sol·licitant al Congrès dels Diputats poder negociar amb els etarres.
• Perquè el govern ha renunciat a aplicar la llei de partits, titllada pel propi president del govern com a ‘molt restrictiva’.
• Perquè mentre el president del govern es mostra tant confiat i així ho transmet a la ciutadania sobre la fi del terrorisme el seu ministre d’interior, màxim responsable de la lluita antiterrorista nega sistemàticament les expressions d’optimisme del seu cap.
• Perquè el govern assegura que ara es donen, per primera vegada, les condicions i la voluntat d’assolir la pau (declaracions del ministre de justícia).
• Perquè el govern afirma que ETA i Batasuna ha renunciat al seu programa d’autodeterminació i d’incloure Navarra i el País Basc francès (Euskal Herria) quan dia rere dia es desmentit per l’entorn terrorista.
• Perquè els socialistes renuncien al Parlament basc a demanar ‘vencedors i vençuts’ i així ho reafirmar la Vicepresidenta primera del Congrès.
• Perquè el govern beneeix dues taules de diàleg al marge de la representativitat real de la ciutadania basca al Parlament d’Euskadi.
• Perquè el govern, mitjançant el Fiscal General de l’Estat realitza lectures ‘laxes’ amb els presos terroristes que han de ser corregides pels propis jutges i depura els fiscals que no estan d’acord amb la línia oficial.
• Perquè el president es nega a assistir a un congrès internacional de víctimes del terrorisme quan aquest fet significa la primera vegada que ho fa un cap de govern.

Des d’inici d’any portem nou bombes posades per la banda terrorista ETA i un augment de la pressió als empresaris bascos i navarresos per a recaptar l’impost revolucionari. I des de que el president del govern anuncià per enèssima vegada ‘el principi de la fi d’ETA’ aquest cop de manera formal en roda de premsa després del Consell de Ministres les bombes han estat tres.

Amb això ETA demostra que segueix amb el seu full de ruta: extorsió i xantatge, accions terroristes, recuperació del carrer amb els actes de Batasuna. Això pot ser titllat pel govern de ‘terrorisme de baixa intensitat’, però el goven no s’ha d’oblidar que si ETA no ha mort en aquests tres anys es per una sèrie de factors ben determinats i per la casualitat. Casualitat perquè l’atemptat a IFEMA a Madrid va causar molts ferits i no va provocar cap mort de casualitat. I els factors: la llei de partits i el pacte antiterrorista: és a dir unitat d’acció dels demòcrates.

I és que, en definitiva, amb ETA no es pot improvisar.

L’anàlisi de l’OPA s’ha d’allunyar del camp polític. Això no vol dir que el govern no tingui veu en tota l’operació donat que estem davant d’un sector estratègic. Vol dir que el govern ha d’estar al marge dels interessos polítics i ha d’avantposar els interessos econòmics dels ciutadans.

L’OPA de Gas Natural va estar massa enfosquida per la política. Per aquesta raó, des d’un primer moment, el president del Partit Popular Mariano Rajoy va advertir al govern que ‘debe comportarse -y hay datos muy claros de que no ha sido así- con la mayor neutralidad posible y esperamos que los organismos reguladores y las instituciones europeas actúen en consecuencia’ (El Mundo, 13/09/05). El govern havia de garantir una OPA articulant-la amb habilitat, paciència que permetés compatibilitzar els interessos dels ciutadans; els interessos dels accionistes; la llibertat del mercat; i l’interès nacional.

Aquests són els quatre factors objectius que haurien d’haver estat la base que hagués permés la creació d’aquest ‘campió nacional’. Però això significava la no politització de la OPA. La manca, precisament d’aquests quatre factors, l’entrada de dubtes més que raonables sobre la no neutralitat del govern, i la política barroera del govern en aquest assumpte van polititzar desmesuradament l’OPA.

• Els interessos dels ciutadans. L’OPA de Gas Natural no garantia la protecció dels interessos dels ciutadans i dels seus drets com a consumidors donat la creació d’un monopoli energètic a Espanya. Efectivament, la unió de Gas Natural i Endes, hagués provocat la creació d’un gran operador energètic que hagués deixat petites les seves competidores Iberdrola i Unión Fenosa constituint-se en un monopoli elèctric de facte. En canvi, l’OPA d’E.ON no suposa un perill per la competència en el nostre sistema energètic donat que, de prosperar, continuarà existint el mateix nombre d’operadors que fins ara.
• Els interessos dels accionistes. L’OPA de Gas Natural significava un preu molt insuficient al preu real de l’acció d’Endesa segons la imatge fidel de la companyia (malgrat els esforços del govern per negar-ho), a més d’una forma de pagament (canviant accions per accions) que no convencien la majoria d’accionistes (majoria, per cert, que es troba fora d’Espanya). Així l’OPA de Gas Natural oferia 21 euros per acció, mentre que l’OPA d’E.ON ofereix 27,5 euros i pagament en efectiu. Això vol dir un 31% que l’oferta de La Caixa.
• La llibertat de mercat. L’OPA de Gas Natural sobre Endesa suposava la reducció d’operadors energètics al nostre país, a més de suposar una concentració en mans d’un sol accionista de la majoria dels sectors de l’energia que existeixen al nostre país. Així el grup resultant monopolitzaria les xarxes de distribució de gas i electricitat a Catalunya, Aragó, Andalusia, Balears i Canàries. En canvi l’OPA de E.ON no suposa un canvi fonamental dels operadors en el nostre país. Dit d’una altra forma: l’OPA de l’alemana significa menys perjudici a la llibertat de mercat.
• L’interès nacional. L’OPA de Gas Natural significa el manteniment en mans espanyoles del sector energètic i la constitució d’un ‘gegant nacional’ que esdevindria en el quart operador europeu per darrere de la francesa EDF i les alemanes E.ON i RWE, en canvi l’OPA de E.On suposa deixar en mans alemanes un sector estratègic espanyol, i més quan l’Estat de Baviera té participació (poc més d’un 2%) en E.ON.

Tot això té una lectura: l’OPA de La Caixa es va fer des de la prepotència de saber-se recolzada pel poder polític de Barcelona i de Madrid. Efectivament, únicament en l’apartat de l’interès nacional es podria justificar l’OPA de Gas Natural enfront de l’OPA d’E.ON, sempre en condicions de neutralitat per part de l’executiu.

Malhauradament aquestes condicions de neutralitat no han existit, tal i com han demostrat els esdeveniments.

• S’inclou a la proposta d’Estatut sis competències exclusives sobre la regulació de les caixes d’estalvis on es pot llegir des de ‘la determinació dels òrgans de govern, assemblea i consell d’administració’ fins a textos clarament intervencionistes i molt allunyats del concepte de promoció com ‘en consideració a les funcions socials, culturals i de promoció econòmica que compleixen les caixes d’estalvis, ha de promoure la seva cotribució a les estratègies econòmiques i socials dels diversos territoris de Catalunya’.
• La Caixa va condonar un deute del PSC que arrossegava des de 1994 que suposava un 45% del deute total de la formació política. El 55% restant de l’import adeutat va ser renegociat amb un tipus d’interès tres vegades inferior a l’aplicable l’any 1994.
• Una setmana abans que la Unió Europea deixés en mans espanyoles la decisió sobre l’OPA de Gas Natural, Zapatero convida Durão Barroso, president de la Comissió Europea ‘no para examinar específicamente un caso de competencia, sino para hablar de toda una serie de asuntos, incluidas las reglas sobre las fusiones, en las que el caso Gas Natural-Endesa fueron mencionados durante la reunión’.
• Dos dies després d’aprovar-se l’OPA, el president del govern, es reuneix a Premià de Mar amb José Montilla i Ricard Fornesa, i amb el primer exectuiu de La Caixa, Isidre Fainés, i el president de Gas Natural Salvador Gabarró, entre d’altres.
• El Consell Nacional de l’Energia aprova l’OPA per cinc vots a favor i quatre en contra, malgart que de l’informe tècnic es va retirar tota referència negativa a l’operació (paraules com ‘obstaculització’ i ‘greus problemes a la lliure competència’) i malgrat que la seva presidenta, Maite Costa, d’afiliació socialista, era consellera de dues filials de La Caixa quan va emetre el seu vot favorable a l’OPA.
• El govern aprova l’OPA amb condicions després que el Tribunal de Defensa de la Competència (màxim òrgan competent en dictaminar l’existència o no de pràctiques restrictives de la competència) dictaminés contra ella. El més greu fou que el govern s’inventà un informe tècnic ‘pressumptament favorable’ que mai va existir.
• Els socialistes van declarar persona non grata al president d’Endesa per no donar el vist-i-plau a una ofensiva més política que empresarial i no acceptar una OPA absolutament hostil. Així en la seva compareixença al Senat, el president Pizarro va haver d’aguantar els insults del senador socialista Chivite que l’acusava de respondre a obscurs interessos personals i anar contra els interessos dels accionistes. Quina necessitat hi havia de ser tant agressiu en una operació on el govern era simplement neutral?.

Per tant l’OPA de Gas Natural no ha tingut èxit perquè s’ha fet més amb una mentalitat política que empresarial. Només així s’entén que es realitzés una OPA clarament hostil amb un preu un 30% per sota del preu real de les accions. I només així es pot entendre la connivència, més enllà del que la prudència política aconsella per les operacions empresarials de membres del govern espanyol, català i del PSOE amb frases com ‘Guanyarem l’Estatut i l’OPA’ de Pasqual Maragall o ‘L’OPA és mig Estatut’ de Rubalcaba.

I ara s’obren certs dubtes raonables sobre l’OPA d’E.ON que el govern de l’Estat hauria de valorar. És conegut que l’Estat alemany té interessos directes donat que el Länder de Baviera controla un 2,5% de la companyia. Aquest factor obligaria l’administració alemana a desinvertir donat que, malgrat controlar una petita part de la companyia, l’operació podria donar lloc a que una potència estrangera controlés un sector estratègic del país.

Però ara cal actuar amb prudència. Tota la prudència que no va existir amb l’OPA de Gas Natural. I la prudència desaconsella l’oportunisme polític. Només així es pot entendre paraules com les de Carod-Rovira, que des d’un punt de vista independentista ja corre per criticar l’OPA alemana apel·lant a la ‘unitat de mercat de l’Estat espanyol’ el mateix estat que vol fraccionar, i la mateixa unitat de mercat que trenca la lletra de la reforma de l’Estatut que vol aprovar.

I la prudència passa també per un mea culpa del govern de l’Estat. Ha estat incapaç d’aplicar criteris objectius a una OPA que ja ha fracassat i el resultat es que ens trobem amb una nova operació que malgrat més avantatjosa pels interessos dels accionistes, i que no atempta contra la llibertat de mercat, si que pot posar l’energia espanyola en mans alemanes.

A tothom agrada que els mercats estratègics continuin en mans espanyoles, fins i tot al Senyor Carod. Però en una economia en llibertat (recordem que Espanya ha caigut en el ranking d’economies obertes al lloc 33è.) i en una Europa oberta la prioritat són els consumidors i els ciutadans,  no els territoris. Si el govern de Zapatero vol posar pals a les rodes simplement per la nacionalitat (europea per una altra part) de l’empresa ho haurà d’explicar molt bé i de forma transparent: ha de ser molt transparent tant en els motius que el portin a exercir l’acció d’or que té a Endesa i els costos polítics que pot suposar, com en el suposat canvi del marc regulatori per a desincentivar a l’empresa alemana i els beneficis que hauria de suposar pels ciutadans.

I noves reaccions s’han produit a la interpretació que els jutges han realitzat sobre les condemnes als etarres amb delictes sang:

• Pernando Barrena:
• ‘Nadie puede creer que en el contexto de un proceso de paz habrá presos políticos en 2010 o 2020’.
• ‘El Gobierno español no ha podido o no ha querido homogeneizar esa parte de los poderes del Estado que tan importantes son para poner un proceso de paz en marcha’.
• Rafael Díez Usabiaga,
• ‘El PSOE debe tener muy claro que en una negociación será necesario liberar a los presos’.
• ‘ETA no va a ser un factor negativo para construir un proceso de paz y de modificación del marco jurídico. El actual marco jurídico-político ha tocado techo y los diferentes sectores sociales deben implicarse en una segunda transición que respete los derechos de la nación vasca.’
• Arnaldo Otegi
• ‘El proceso hacia la paz es mucho más que una tregua de ETA. El objetivo debe ser acordar las fórmulas para que los vascos decidan su futuro. Quien diga que el proceso es otra cosa no dice la verdad’.

Les paraules dels dirigents de Batasuna demostren primer de tot la capacitat que tenen els líders d’una organització política ilegal per a fer declaracions, rodes de premsa, i actes públics sense que l’Estat faci res per impedir-ho. Aquest és el fruit d’una lectura ‘restrictiva’ que el president del govern fa de la llei de partits: un primer incompliment flagrant de la legislació acordada entre PSOE i PP per a combatre ETA i el seu entorn de finançament.

Però el pijtor de tot és que l’entorn d’ETA posa en qüestió la separació de poders entre executiu, judicial i legislatiu donat que:

• Culpa l’executiu de les decisions judicials quan els dos poders es troben separats com tothom, amb una elemental cultura política i tarannà democràtic sap i respecta. Potser els retrets de no ‘homogeneitzar els poders de l’Estat’ es dirigeix més cap a que l’únic que s’ha conseguit ‘homogeneitzar’ ha estat les decisions del Fiscal General de l’Estat, més polítiques que jurídiques, més de l’interès partidista, que de l’interès general.
• Es continua reivindicant el dret a un àmbit de decisió basc que no és el respecte a allò que han expressat les urnes durant vint-i-tres anys sinó el resultat d’unes meses amb una representativitat política furtada al parlament Basc i, per tant a la constitució d’un espai d’autodeterminació basc.

Això vol dir que ETA i el seu entorn segueix plantejant les mateixes reinvidicacions que sempre, i no es veu en l’horitzó una rectificació que permeti, com vol la proposta del Partit Popular presentada al Congrès dels Diputats on es proposa un marc on els assassins renunciin a la violència, entreguin les armes, demanin perdó a les víctimes, i acceptin el marc democràtic i de llibertats que ja existeix a Euskadi.

I això vol dir també que el president del govern no només ha de recuperar l’esperit de la llei de partits, aplicant-la, bàsicament, sinó que, a més ha de recuperar l’esperit del Pacte antiterrorista informant transparentment i puntualment al líder de l’oposició Mariano Rajoy de la informació que disposa sobre la fi d’ETA tal i com va fer a amb el coordinador general d’IU, Gaspar Llamazares.

Perquè al cap i a la fi no hi ha tarannà sense transparència.

És cert que l’activitat antiterrorista des del front policial està donant resultats òptims i ens trobem en un dels millors moments de l’estat democràtic i de dret per acabar amb el terrorisme. El que no diuen els socialistes és que les lleis per a fer-ho possible van ser posades per l’anterior govern i pactades amb l’anterior oposició.

El Pacte contra per les llibertats i contra el terrorisme i la llei de partits polítics permeten els èxits actuals. Però encara més. Tot l’esforç realitzat pels governs Aznars (a qui encara Zapatero no ha agrait la seva política antiterrorista) van permetre debilitar una estructura terrorista fins al punt de que no tingués capacitat operativa de matar.

Quin sentit té, doncs, ara que la situació de l’estat democràtic i de dret és forta i el terrorisme feble, dir que la llei de partits és massa restrictiva?. No és un contrasentit haver pogut tallar de soca-rel el sistema de finançament de la banda terrorista mitjançant tallar les seves bases territorials de finançament (com podien ser les regidories d’urbanisme dels municipis) i dir ara que tot això és molt restrictiu?. Molt restrictiu per a què o per a qui?, per un projecte polític que el president del govern té al cap i que no explica?.

Perquè només aquells que des de l’obsessió han repetit fins a set vegades el darrer any (Zapatero: 14/02/06, 10/02/06, 06/12/05, 28/09/05, 15/09/05, 19/06/05, 19/04/05) que l’inici de la fi està a prop es pot saber quin és aquest full de ruta. L’únic que estava clar fins ara és que tot això s’ha intentat fer sense el Partit Popular. L’estratègia del president del govern d’aïllar el PP de tota la política nacional no permetia conciliar l’esperit dels grans pactes d’estat amb el full de ruta personal del president del govern.

I ara Zapatero ha de rectificar ràpidament després del ridícul, per una altra part anunciat, de la no-treva d’ETA. Ara el president diu que «ahora mismo, nuestro enemigo es la ansiedad». Com es pot dir ara després d’anunciar fins a set vegades en un any la fi d’ETA i el canvi d’escenari?. I ara el president diu que «necesitamos al PP para afrontar un proceso de fin de la violencia». Com es pot dir ara després d’haver mantingut al marge de tota la informació de la política antiterrorista del govern al principal partit de l’oposició anant contra l’esperit del pacte antiterrorista?.

I de nou el govern, continuant la cantarella recorda al PP que ha de «ser leal con el Gobierno, no utilizar a las víctimas y no frustrar las expectativas de paz», el cert és que si hi ha expectatives de pau, el que és responsable és que s’expliquin. El PSOE té moltes alternatives per explicar-ho: o bé en el Parlament, o bé en la Comissió de Secrets Oficials, o bé en una entrevista amb el líder de l’oposició. S’ho han dit els principals socis: Duran i Lleida i Llamazares. Ahir mateix va informar Llamazares, però encara esperem que convidi al cap de l’oposició. És això lleialtat?.

Però el pitjor de tot el reguitzell de declaracions d’ahir va ser la distribució per part de José Blanco d’una fotocopia amb una frase de Martí Fluxá de l’any 1997, número dos d’Interior amb Mayor Oreja que afirmaven que «Sólo con la vía policial jamás conseguiremos la pacificación del País Vasco». Les interpretacions que es poden donar a aquest fet són diverses: quin sentit té treure ara ‘altres vies diferents a la policial’?. Què està pensant el govern en explorar aquestes vies?. Perquè ahir el que es discutia era que ETA no declarava cap treva i que seguia amb les seves reivindicacions polítiques. En aquest escenari quin sentit té parlar d’altres vies?.

A més, algú caldria recordar al Senyor Blanco, que la diferencia fonamental entre la treva de 1998 i la ‘suposada de 2006’, que l’any 1998 el govern va anar a Zurich a comprovar si ETA deixava les armes. Un cop va comprovar que no, es va aixecar de la taula. No va haver cap exploració perquè no va haver cap pas cap a la fi de la violència. És realment el que està passant actualment?. Ja hem vist el full de ruta de la negociació política: les taules de negociació i tot ben apuntat. Relament es pot comparar una treva on el govern volia començar a parlar a partir del cessament de la violència amb una altra hipotètica treva on ETA haurà de deixar la violència a partir del que es vagi parlant. Les comparacions, Sr. Blanco, són odioses.

I no ho diu cap dirigent del Partit Popular (malintencionat per naturalesa com tots sabem) sinó que ho diu el propi secretari general de LAB (sindicat de Batasuna), Rafael Díz Usabiaga quan ens recorda que ‘el proceso avanza hacia la construcción de un escenario de diálogo y negociación política. Estamos entrando en una fase determinante en lo que puede ser el aterrizaje real del diálogo y negociación política’.

I de les declaracions dels dirigents de Batasuna durant el darrer any també s’en poden deduir les mateixes conclusions:

• El portavoz de la ilegalizada Batasuna, Arnaldo Otegi, ha asegurado hoy que un proceso de paz en el País Vasco tiene que abordar necesariamente los problemas de territorialidad y derecho a decidir de los vascos o “no va a haber proceso”. En su opinión, ambas cuestiones son los “nudos” que alimentan permanentemente el conflicto” (La Vanguardia 21/09/05).
• El representante de Batasuna Pernando Barrena pidió hoy al Gobierno del PSOE que dé pasos ya para un diálogo con ETA sobre la puesta el libertad de los presos, resarcimiento de víctimas y un proceso de “desmilitarización”. (La Vanguardia 06/09/05).
• Miles de personas secundaron ayer en Bilbao la manifestación convocada por la izquierda abertzale con el lema Orain herria, Orain bakea, que fue protagonizada por dirigentes de la ilegalizada Batasuna. La marcha, que transcurrió sin incidentes, concluyó en el Ayuntamiento de la capital vizcaína con un discurso del dirigente de Batasuna Pernando Barrena, quien se dirigió al presidente del Gobierno, Rodríguez Zapatero, para pedirle que afronte con “valentía” un proceso de paz y que “aparque las viejas recetas” y especifique cuáles son las contrapartidas que exigiría a cambio de aceptar la libre voluntad de la ciudadanía vasca. (La Vanguardia 27/08/05).
• La organización terrorista ETA en un comunicado que publica el diario Gara en su edición de hoy hace una “propuesta” de “diálogo y negociación” para “una solución” al “conflicto” vasco, proceso que la banda armada advierte de que “reside en la autodeterminación” de Euskal Herria. Pero ETA no menciona en ningún momento su intención de proclamar una tregua ni mucho menos un abandono de las armas, como le exige el Gobierno para iniciar un posible diálogo. (La Vanguardia 17/06/05).
• El Gobierno afirma que la paz no tiene un precio político y exige un gesto inequívoco de la voluntad de ETA de abandonar las armas para abrir un proceso de diálogo, pero la banda sigue manteniendo la exigencia de compensaciones políticas para renunciar al terrorismo. La autodeterminación, Navarra y la salida de las fuerzas de seguridad del País Vasco son para ETA las demandas que han de ser aceptadas por el Gobierno antes de plantearse el fin de su actividad. El 14 de noviembre del pasado año, Arnaldo Otegi dio a conocer en el velódromo de Anoeta una propuesta que ahora ha sido bautizada por ETA como Alternativa para la Solución Democrática. En ella se contemplaba la existencia de dos mesas de negociación, una entre partidos políticos y otra entre ETA y el Gobierno. (La Vanguardia 15/05/05).
• Los dirigentes de Batasuna Arnaldo Otegi y Pernando Barrena indicaron ayer al lehendakari en funciones Juan José Ibarretxe que cualquier solución al denominado conflicto vasco tiene que basarse en un acuerdo político que incluya a Navarra. En este sentido pidieron que las instituciones y agentes sociopolíticos de la Comunidad Foral deben participar en el proceso que se abra con este fin. Barrena defendió además que se abran contactos entre el Gobierno y ETA, algo que justificó diciendo que las declaraciones de ambos agentes parecen indicar que son conscientes de que tienen que dialogar y tomar decisiones desde su responsabilidad para facilitar la apertura de un verdadero un proceso de paz. (La Vanguardia 04/05/05).

És aquí on s’ha d’enmarcar la pregunta que li realitzarà demà Mariano Rajoy al president Zapatero: ‘¿Garantiza el presidente del Gobierno que usted y su partido no negociarán ni aceptarán el derecho de autodeterminación?’. Les declaracions de l’entorn etarra mostren que la banda terrorista no s’ha mogut del perquè d’assassinar: l’autodeterminació del territori anomenat Euskal Herria i la desaparició d’Espanya en aquest territori. Per tant cap negociació pot passar per donar la raó a aquest entorn.

I una altra de les conclusions que en podem treure de la treva de 1998 és que fou una ‘treva-trampa’ que va servir a la banda com a temps mort per a reorganitzar-se. Ja és conegut que ETA utilitza les treves en èpoques de crisi per reorganitzar el seu aparell. És això el que fan amb una de les campanyes més fortes contra l’empresariat basc i navarrès exigint l’impost revolucionari?. Els empresaris així ho han entés i ja han demanat als governs basc i espanyol que actuin, també en aquest àmbit com a víctimes que són.

I les víctimes es van reunir amb el president Zapatero per mostrar-li la seva condemna per la seva absència del congrès (per primera vegada d’un cap de govern) que van realitzar a València. Allà una insòlita escena: Zapatero va dir entendre el seu dolor perquè ell també havia perdut el seu avi en la guerra. La indignació de les víctimes fou comprensible: comparar la mort d’un avi que no vas conèixer a la mort d’un familiar al que, o bé tenies al costat quan esclatà la bomba, o bé vas acomiadar pel matí no té comparació possible. Però demostra quelcom més greu: la substitució d’elements racionals per elements emotius s’ha convertit en Zapatero en un exercici d’irresponsabilitat política: ningú demanava Zapatero tenir més dolor que les víctimes, ans al contrari, compartir-ho i actuar en conseqüència.

I actuar en conseqüència és el que han fet els magistrats del Suprem que, aplicant la reforma del Codi Penal aprovada l’any 2003 pel govern de José María Aznar, han evitat que Parot pugui sortir de presó l’any 2007, i com a mínim hi romandrà fins el 2020.

La lectura que ha fet el Tribunal Suprem ha estat la lectura que va realitzar Fungairiño abans de ser expulsat i depurat de l’Audiència Nacional pel Fiscal General de l’Estat. D’aquesta forma es demostra com el Fiscal es torna a equivocar en matèria antiterrorista. Es va equivocar al no actuar con el Partit Comunista de les Terres Basques, es va equivocar al no demanar per iniciatiba pròpia la prohibició del congrès de Batasuna, i s’ha equivocat ara. No s’equivocaria tant el fiscal general de l’estat, si darrera de les seves decisions no hi hagués una intencionalitat política més que legal. Per què la pregunta és: com poden ser els jutges més dusos que els fiscals que són els que, suposadament, han de servir a l’interès general dels ciutadans. Molt fàcil perquè confonen interès general dels ciutadans amb estratègia de partit.

I jornada de declaracions sobre l’Estatut. ERC afirmava que l’estatut suposa un mal text perquè no reconeix Catalunya com a nació, això voldrà dir, pels independentistes que ‘en poco tiempo volveremos a ver cómo el País Vasco lo consigue todo mientras nosotros volvemos a quedarnos con un palmo de narices’. D’aquesta manera Puigcercós introdueix de nou l’element basc a la política catalana. No havíem dit que el procès basc no tenia res a veure amb el procès català?. Per què inclou novament ERC Euskadi en el debat estatutari català?.

Però més enllà de l’element basc, hi ha plena coincidència entre ERC i CiU en assegurar que aquest estatut no és definitiu, per a uns, ERC ‘Si el Estatuto ha de ser permanente, razón de más para decir «no» a un mal texto’, i per als altres, CiU, ‘cuando haya otra coyuntura que nos permita un paso adelante la aprovecharemos’.

És aquest l’Estatut que havia de ser per una generació com deia Pasqual Maragall reiteradament en els seus discursos?. És aquest l’Esatut que s’haurà d’enmarcar en un bloc de constitucionalitat, que ‘en al final de la legislatura, España tendrá una Constitución más fuerte y más sólida que habrá integrado y unido a los ciudadanos y a la mayoría de los territorios e identidades’ com va dir el president Zapatero?.

Radicalment no. Zapatero s’oblida de quelcom fonamental: l’objectiu dels nacionalistes mai serà integrar Espanya, això significaria renunciar a les seves reivindicacions. El president espanyol no pot ser tant ingenu de confondre interès general i interès de partit que és, al final, el que ha esdevingut aquest Estatut.

No importa que des de partits catalans s’hagin encetat campanyes molt més agressives contra altres parts d’Espanya, aixó no importa. Fa un temps, alguns dirigents justificaven la necessitat d’un nou finançament perquè a Extremadura tenen un ordinador per alumne i aquí no, o a Andalusia la seguretat social paga el canvi de sexe i aquí no. Els benpensants d’aquesta campanya, que aviat es va escampar com la pòlvora per les tertúlies de Catalunya, justificaven un finançament més just perquè… com és possible que Extremadura tingui un ordinador per aula?. Ningú pensa en que potser a Extremadura es gestiona millor els diners que aquí. Això no. El lema era un enfrontament directe en el que es volia dir era… amb els nostres diners a Extremadura es poden permetre el luxe de tenir un ordinador i aquí no. Conclusió: que es quedin aquí.

I així es justifica un altre lema: Espanya perjudica seriosament la salut de Catalunya. És a dir, que Espanya i tots aquells que ens sentim espanyols estem perjudicant Catalunya i els catalanas. Sota aquest lema no només es deixa veure un criteri d’eficàcia, sinó d’essència. Amb aquest lema es diu a tots els espanyols que són còmplices contra la ‘nació catalana’. Tot un exemple d’enfrontament territorial i marcació personal que, al no ser promogut pel PP és acceptat.

I comencem a saber molt més sobre el concepte ‘nació’ tant en discòrdia a l’Estatut. Com hem vist aquest cap de setmana amb les paraules d’Artur Mas, el concepte de ‘nació’ en l’Estatut no té un sentit purament sentimental sinó que pretén d’eficàcia jurídica. En una entrevista al diari El Mundo de diumenge, Mas diu “Van a reconocer que el Parlament ha definido a Cataluña como una nación. Para cualquier nacionalista catalán éste es un gran pacto, es un paso hacia adelante porque es un pacto de soberanía del Parlament reconocido por las Cortes”.

És a dir, que el significat de la incorporació del concepte nació en l’Estatut té dos valors intrínsecs: la validesa jurídica de la seva inclusió, i el reconeixement de la sobirania ‘nacional’ de Catalunya.

Aquí radica el gran problema de la reforma estatutària a Catalunya: el ‘pas endavant’. Fa pocs dies ERC i CiU reconeixien que l’Estatut, lluny de respondre a necessitats ‘contemporànies’ com es deia des del socialisme català (allò de perquè: ara tenim internet, immigració, i ports i aeroports (sic)), sinó que respon a la voluntat de ‘construcció nacional’ de Catalunya. I aquesta construcció nacional exigeix d’un bilateralisme per a poder-la fer (un pacto de soberanía del Parlament reconocido por las Cortes).

Amb aquests antecedents qualsevol procés de reforma del marc territorial espanyol té dos fulls de ruta diferents: aquells que, benintencionats pensen que això servirà per vertebrar més Espanya, i aquells que, de forma calculada pensen que això és un pas de cara a la sobirania definitiva. Dos conceptes incompatibles que ens allunyen d’altres experiències en reforma, com l’alemana, que és factible donada la mancança del segon element.

I aquells que volen la segona via són els que es van manifestar dissabte. Amb aquella manifestació maquen la ruptura entre la el full de ruta de la ‘via federalista’ de Zapatero i el de la ‘via independentista de Carod-Rovira’. Aixó vol dir que en un punt de no retorn i de marxa enrere cada cop més difícil per l’Esatut i pel govern tripartit de Catalunya.

Un govern tripartit que ha convertit l’oasi català en un culebrot on l’objecte de desig: l’Esatut, ha quedat substituit per un altre: el mantenir-se al poder. Només així s’entén la lluita de Maragall contra Zapatero cadascú per mantenir les seves aliances, l’un amb ERC i ICV i l’altre amb CiU per interessos electorals jugant cadascú de forma despiatada amb les opcions electorals de l’altre.

Perquè, malgrat tot i el ‘tots contra el PP’ recorrent en època de crisi, com el cas de les falques andaluses, el cert és que la manifestació no va ser contra el PP sinó contra un Zapatero que va crear unes expectatives en les que ‘aprovaria l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya’ (pacto de soberanía del Parlament reconocido por las Cortes, no és això?) i que ara no només canvia de criteri, sinó de company de viatge. És a dir un full de ruta diferent que la que ens vol vendre Zapatero.

I a Euskadi hem conegut la intenció de la banda terrorista ETA de no declarar cap treva desmentint les paraules i declaracions del president del govern dient que la treva d’ETA seria inminent.

També haviem pogut escoltar i llegir de les informacions que tenia Moncloa que la diferència d’aquesta treva era la rebaixes de les reivindicacions de l’entorn terrorista on no entraven ni Navarra ni el País Basc francès i on no s’incloïa el dret a l’autodeterminació. És cert, la banda parlava d’àmbit de decisió basc per referir-se precisament, com ja hem dit en anteriors papers, per parlar d’autodeterminació.

Perquè si l’àmbit de decisió basc significa simplement la capacitat d’autogovern de la societat basca, no és això el que recull la Constitució de 1978 i l’Estatut de 1979 quan parla en l’article 1 que ‘el Pueblo Vasco, o Euskal Herria, como expresión de su nacionalidad, y para acceder a su autogobierno, se constituye en Comunidad Autónoma dentro del Estado español’, i no és això el que han realitzat els bascos durant vint-i-set ays i vint-i-tres eleccions, i no ha estat això el que ha intentat impedir ETA matant durant tots aquests anys de democràcia?.

I un dels punts forts del govern per dir que les coses han canviat ha estat la manca de víctimes mortals en els atemptats d’ETA des de fa tres anys. Tot i ser cert, no podem oblidar mai, per ecemple, el cotxe bomba al recinte firal Juan Carlos I de Madrid amb la multitud de ferits, o les ordres d’assassinat que disposaven el comandament detingut a València. És a dir, si no s’ha mort, ha estat, de nou, gràcies a l’aparell policial de l’Estat.

Per tant ETA continua amb el seu full de ruta. Qui l’ha canviat, doncs?.

El govern de l’Estat, amb l’administració Zapatero, ha trencat la unitat d’acció amb els governs anteriors, donant continuitat a la política antiterrorista. Així per primer cop hem vist que s’ha parlat amb l’entorn d’ETA abans de declara cap treva, amb conseqüències imprevisibles: primer això vol dir que ETA aturarà l’activitat depenent del que es parli, i no com fins ara que es començava a parlar a partir del cessament de l’activitat etarra.

Segon, això significa que qui té pressa és l’Estat, quan era la banda i el seu entorn la que es trobava més necessitada de pactar donada la seva situació gràcies als fruits del pacte antiterrorista i de la llei de partits.

Tercer, es legitima un component polític al conflicte, quan aquest és purament terrorista. Efectivament, com hem vist el nivell de democràcia i de descentralització al nostre país no admet la qualificació de ‘conflicte polític’ a allò que és purament ‘terrorisme contra les institucions democràtiques i d’autogovern’.

A més, el govern de l’Estat amb l’administració Zapatero, ha trencat la unitat d’acció amb el principal partit de l’oposició. Mariano Rajoy ha demanat fins a deu vegades durant l’any 2005 un pacte d’Estat amb Zapatero contra el terrorisme que es fonamenti en allò que ja es va pactar: el pacte per les llibertats i la llei de partits. Així li va demanar per primera vegada el 14 de gener de 2005, però aleshores el full de ruta del president era un altre: certes ‘notícies’ semblaven optimistes i va decidir guardar (amagar a la resta de partits) la informació i dossificar-la als mitjans amb un ‘això ja s’apropa, fins aquí puc llegit’. Fins i tot el propi Llamazares l’ha cridat a l’ordre dient que ha de ser més prudent.

I de nou, Mariano Rajoy tona a demanar a Zapatero un pacte que es basa en el retorn als principis polítics i operatius de l’Acord per les Llibertats i Contra el Terrorisme, segons el qual no hi ha cap diàleg ni oferta als terroristes si no hi ha un abandonament de les armes.

Tot plegat ens demostra un full de ruta diferent que el que ens volia vendre Zapatero.

I diem que la situació és greu per diversos motius: primer, perquè malgrat el president Zapatero està dient des de la seva presa de possessió que estem davant del ‘principi de la fi’, el cert és que ETA ha augmentat la seva activitat en els darrers dos anys. Tal i com va dir Astarloa (PP) ahir: «ETA sale de las catacumbas, pone más bombas que hace dos años, se dedica a la extorsión masiva, crece el terrorismo urbano y pretende volver a los ayuntamientos».

Efectivament, cal recordar que només fa dos dies, la onsellera d’Indústria, Comerç i Turisme del Govern basc, recordava que les extorsions d’ETA als empresaris bascos i navarresos anaven en augment, sinó que ahir es va sumar el conseller d’interior basc, per recordar que en els darrers mesos hem viscut un augment de la pressió terrorista a través de la intensificació dels seus atemptats i de l’increment de la quantitat d’explosiu que utilitzen en les seves bombes.

Si l’any 2003 van ser 17 accions terroristes amb explosius, aquesta xifra va augmentar a 18 l’any 2004, a 30 l’any 2005, i, en el que portem d’any ja tenim 7 accions:

• 16/02/06 Un artefacte amb cinc quilos d’explosius va fer explosiu al costat d’una empresa situada a la vall de Trapaga, a Biscaia.
• 14/02/06 Una furgoneta bomba amb 40 quilos d’explosius va fer explosió a una discoteca de la localitat navarresa d’Urdax.
• 01/02/06 Un artefacte va fer explosió a l’oficina de Correus ubicada al polígon Lezama de Gizamon de Etxeberri (Biscaia).
• 29/01/06 Un agent de l’Ertzaintza va resultar ferit lleu al fer explosió un artefacte a l’oficina de l’INEM al barri de Satutxu a Bilabo.
• 26/01/06 Dos artefactes explosius, van fer explosió a l’oficina de Correus de Murgia (Àlaba) i a l’edifici dels jutjats de Balmaseda (Biscaia).
• 05/01/06 Dues bombes van fer explosió al parador nacional de Turisme de Sos del Rey Católico (Saragossa).
• 06/01/06 La Guàrdia Civil localitza un artefacte ja explosionat en un transformador elèctric a Osca.

Segon, perquè és la primera vegada que es manté al marge , i així s’intenta per tots els mitjans, al principal partit de l’oposició.

Tercer, perquè és la primera vegada que sabem el continguts dels acords de negociació abans de que es declari una treva. És a dir, ens trobem amb una situació en el que allò que es parla no és com a conseqüència d’una aturada de l’activitat dels terroristes, sinó que en tot cas els terroristes s’aturaran depenent del que es parli. Dit en poques paraules, s’està produint el diàleg abans de la treva.

Quart, perquè malgrat que segons els informes del govern (que hem de conèixer per la premsa) ‘ETA podría flexibilizar sus exigencias políticas -aplicación de distintos ritmos para Navarra y abundar más en la necesidad de respetar la voluntad de los vascos que en el derecho a la autodeterminación en sí’, el cert és que les declaracions dels dirigents polítics en els darrers dies no van per aquest camí:

• Batasuna i PNB promouen un document de tres punts en el que es recull que la pau requereix de la participació de tots, que qualsevol projecte polític es pot defensar, i que s’ha de respectar l’àmbit de decisió basc. No és això el dret d’autodeterminació?. Un ‘àmbit de decisió basc’ voldria dir canvis en el marc constitucional i, per suposat el dret a la autodeterminació. Potser s’han oblidat els socialistes del manifest signat en la passada treva etarra l’any 1998 quan deien ‘la Constitución y el Estatuto de Autonomía son, para nosotros, el marco en el que debemos buscar y construir nuestro futuro colectivo en paz y libertad. No pensamos renunciar a ellos porque sería traicionar nuestras convicciones más profundas y la voluntad reiteradamente manifestada por la mayoría de los españoles’?.
• I no ens podem oblidar de les paraules d’Arnaldo Otegi qui ha reiterat en diverses ocasions la condició bàsica per començar a parlar: Superar el conflicto significa reconocer el carácter de nación y pactar las fórmulas que posibiliten el derecho a decidir libre y democráticamente, cualquier otra cosa no sirve para resolver el conflicto político y armado”. (28/01/06); o quan va dir la necessitat d’‘Acordar en términos jurídicos y políticos cuáles son los métodos que, mediante la lucha democrática y pacífica, permitan a este país acceder a la independencia nacional si así lo deciden los vascos’ (14/02/06). No és això el dret d’autodeterminació

Per tant, el govern de l’Estat no pot manipular les verdaderes intencions de l’entorn abertzale en la recerca d’una treva del terrorisme: l’autodeterminació d’Euskadi és una condició fonamental per a que ETA deixi les armes.

I manipulació és el que van poder veure els telespectadors de La 2, en el seu noticiari d’abans-d’ahir quan amb les imatges de les tortures a presos iraquians, a la cadena estatal se li va ‘escapar’ una imatge de Mariano Rajoy. Segons l’ens «Deducir de ese error extrañas intenciones, como hace el Partido Popular, TVE hace gala en esta etapa de tener unos informativos plurales y creíbles en los que la oposición es tratada siempre con el respeto y el tiempo que se merece en función de su representatividad», va dir el director de comunicació de la cadena.

Un error humà segons els dirigents de la cadena o interès polític?. Hem de recordar que el secretari d’organització del PSOE, José Blanco ja va relacionar el passat dimecres davant dels mitjans de comunicació la política del PP amb la guerra d’Iraq i les tortures realitzades per membres de les tropes aliades.

A més, no és la primera vegada que succeeix aquesta manipulació. L’any 1986, amb els socialistes al poder, RTVE va emetre un vídeo amb el logotip socialista i el lema ‘vota PSOE’ sota una imatge d’Emilio Butragueño celebrant un dels quatre gols que va marcar a Dinamarca al Mundial de Mèxic.

En política les casualitats no existeixen. Justament la imatge de Rajoy passa en el vídeo de les tortures: ni el vídeo anterior i el posterior feien referència a política nacional, ni a la intervenció de Mariano Rajoy. A més, cal preguntar-se. Ningú es repassa els vídeos abans de posar-los?. Potser el problema aquesta vegada és que els han repassat massa bé.

I manipulació és el que hem vist en els darrers dies amb el govern de la Generalitat.

Primer, un Maragall i un tripartit que, per amagar le greu crisi institucional que pateix el nostre país, amb un govern de l’estat i un govern de la Generalitat acusant-se mútuament de deslleialtat, el president de la Generalitat tira per la drecera de la crítica fàcil a CiU i PP. Davant de les preguntes de l’oposició sobre aquesta crisi Maragall advertí Piqué ‘que es fiqui en els seus problemes’. Què vol dir aquesta frase. Aquesta frase conté en sí mateixa una perillosa llavor antidemocràtica: davant dels problemes institucionals del govern de la Generalitat, el president opta per dir a l’oposició que aquest és el seu problema i que aquella s’ha de ficar en els seus. S’oblida Maragall que el problema del Govern de la Generalitat és un problema de tots, i, sobretot que l’oposició, té el dret i l’obligació d’exercir el control a l’actuació del govern. És a dir, que l’oposició té l’obligació de ficar-se en els problemes del govern tripartit.

I segon, i encara més greu, la manipulació de les institucions que fa el tripartit per assolir els seus objectius polítics. Ara ens hem assabentat que el secretari general de la Conselleria Primera, Xavier Vendrell (ERC) va pressionar el Barça, TV3 i Audiovisual Sport per a que enraderissin el partit FC Barcelona – Betis. Per què?. Doncs perquè a la mateixa hora es celebrava la manifestació convocada per ERC a favor de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya. És greu que la Generalitat de Catalunya, o una part d’ella, utilitzi les seves influències polítiques per a fer canviar a una institució privada, i a uns mitjans de comunicació per uns objectius polítics determinats. És greu perquè significa la totalització de la societat catalana cap a aquests objectius polítics. Es deu aplicar el text del projecte de l’Estatut quan parla del ‘deure cívic d’implicar-se en el projecte col·lectiu, en la construcció compartida de la societat que es vol assolir’, perquè sinó no s’entén.

Però sigui com sigui és una mostra més de la manipulació política en temps de turbulències.

Aquest fet va provocar l’enfrontament entre els co-líders de la ‘federació’ nacionalista, i l’enfrontament entre el govern i ICV que amenaçà (per primer cop en tot el procès) amb no recolzar l’Esatut si es retocaven ‘drets i deures’. La cosa és clara doncs es ‘ecopacifistes’ es senten mares i pares d’aquest capítol en concret

I, efectivament, ICV ha deixat la seva emprenta: un capítol de drets i deures d’esquerres i nacionalista que no dona cabuda a tota la societat catalana i és l’expressió d’una part, respectable, però part, de la societat.

Si ERC va posar l’emprenta en el 90% de l’Estatut, ICV ho va fer en el 10% restant; el PSOE canvia un percentatge significatiu a Madrid i CiU hi posa la seva petjada més significativa: la foto. No és estrany doncs, que, davant d’aquest panorama i la manca de protagonisme del PSC, Maragall digui ara, de forma sorprenent que el ‘Govern estava implicat amb l’Estatut però no tant. De fet era un treball més aviat del Parlament’, que davant dels nouvinguts (PSOE i CiU) en l’esport de ‘deixa la teva emprenta en l’Esatut’, ERC es mostri tant agrament enfadada i parli de ‘pèrdua de confiança’, de  al govern Zapatero i de ‘deslleialtat’ i ‘política de la pinça’ de PSOE i CiU contra ell i el President de la Generalitat, Pasqual Maragall.

Dèiem que aquest Estatut consagra una visió social d’esquerres per molts motius entre els que podem destacar:

• En educació s’estableix el principi d’intervenció de la Generalitat per sobre de les llibertats de les famílies. La Generalitat regularà el model i els pares, de forma subsidiària, podran decidir si donen als seus fills formació religiosa o no.
• En qüestions ètiques es regula de facto i sense debat  previ l’abortament lliure (41.5), i l’eutanàsia (20.2). Independentment de les posicions de cadascú, regular-ho mitjançant estatut vol dir incorporar un imperatiu jurídic que no permetrà en el seu desplegament legislatiu opcions contràries.
• I tot això com, diu el propi preàmbul s’exerceix conjuntament amb la responsabilitat individual i el deure cívic d’implicar-se en el projecte col·lectiu, en la construcció compartida de la societat que es vol assolir, és a dir, estableix l’obligatorietat de tots els ciutadans de participar en el projecte definit per l’Estatut com si d’un pensament únic es tractés.

I consagra una visió nacionalista donat que la regulación de las condiciones que garanticen la igualdad de los españoles en el ejercicio de los derechos y en el cumplimiento de los deberes constitucionales queda lesionada por la enumeración de derechos distintos a los establecidos por la CE-alguno tan exótico como el de “gozar del paisaje en condiciones de igualdad”-, que hará que los que disfruten los ciudadanos dependan del lugar de nacimiento.

Aquest punt és inquietant. Un dels majors assoliments de la Revolució Francesa, una de les revolucions que va assentar la llavor de la modernitat, és, precisament la igualtat de drets i deures de tots els ciutadans independentment de la seva condició social i de la seva adscripció territorial. Efectivament en la França del segle XVIII, els ‘súbdits’ tenien diferent consideració donat el naixement (tant de classe social com de territori). La revolució, i la posterior declaració dels drets de l’home intentà minimitzà les diferències jurídiques dels homes. Aquesta revolució liberal va establir la configuració dels estats moderns i de les futures democràcies.

Però és curiós, que, conjuntament amb aquesta ruptura de la igualtat de drets i deures de tots els espanyols i espanyoles, a més, el nacionalisme intentà incorporar uns drets històrics que es basen més en la Catalunya de 1714 que en la Catalunya del 2006. És curiosa la comparació entre l’una i l’altra. La Catalunya i els drets de 1714 eren els típics d’una societat pre-democràtica i estamental, rígida, i monoreligiosa, amb un concepte de tolerància inexistent propi d’una societat de la seva època.

I al final com tot, ha pogut més la raó de la imatge, que la imatge de la raó, i drets i deures han passat sense gaire debat (no era l’important). Molta raó tenien els que es queixaven de la manca de profunditat del contingut del text estatutari més enllà dels dos debats clàssics (els de la foto d’En Mas): nació i finançament. És a dir, manca de coherència d’un estatut que atempta contra principis ètics i morals de la federació nacionalista. Caldria que s’ho miressin, encara que sigui per coherència.

I per adaptar la Constitució a l’Estatut d’Autonomia cal quelcom més que els quatre retocs proposats pel president Zapatero: successió a la Corona, reforma del Senat, incorporació del nom de les Comunitats Autònomes, i menció de la Constitució Europea. Avui els membres del Consell d’Estat plantejarà la necessitat d’aquestes quatre reformes proposades. Però encara més farà una reflexió ja introduia pels populars des de l’inici del debat de l’Estatut: fins a quin punt és necessària una reforma constitucional prèvia a la reforma dels estatuts d’autonomia.

Hem de ser conscients que, si el que volem és una adaptació del nostre model territorial i cercar un encaix permanent, hem de modificar la nostra estructura al mateix nivell, com a mínim que es va fer els anys 1979-1982. És a dir, consensuant al Congrès dels Diputats una reforma constitucional, iniciant a partir d’aquí, amb lleialtat les reformes estatutàries, i establint un model de finançament multilateral.

El bilateralisme i, sobretot, el silenci amb el que s’ha portat a terme la reforma del sistema de finançament amb la que, a hores d’ara encara no coneixem cap detall i fins i tot el ministre d’economia es permet el luxe de dir que a ell no li afecta, no es bo per la nostra política.

Igual que no es bo per la nostra política el silenci amb el que el president del govern porta a terme la seva política antiterrorista. Ahir el president del govern central es va limitar a dir que el president popular mentia en el seu anàlisi de la política antiterrorista: a les preocupacions de Rajoy sobre la presencia de EHAK en el Parlamento vasco, el cese de Fungairiño, la actuación del fiscal general del Estado en materia penitenciaria, las reiteradas insinuaciones del Gobierno a ETA, la ruptura del pacto antiterrorista o los rumores no desmentidos sobre contactos entre el PSOE y Batasuna, (fets que ja hem comentat en anteriors papers) el president es va limitar a dir que eren falses.

És curiós que la única informació que dona el president del govern als mitjans de comunicació sigui un conjunt de desqualificacions del Partit Popular. Això res té a veure amb la política antiterrorista sinó amb la campanya de ‘tots contra el PP’, que ja es va posar en marxa des del Pacte del Tinell i les eleccions de 2004 (el lema del PSC era ‘Derrotem el PP’).

Però l’únic que demana el Partit Popular i Rajoy és el fi de la política del silenci i de les insinuacions. Portem més d’un any en el que el president del govern fa aquella afirmació tant categòrica de que ens trobem en el ‘principi de la fi’ sense aclarir a que es refereix i sense donar informació, no ja als ciutadans, sinó a la comissió de secrets oficials (tal i com va prometre en el seu programa) ni al principal líder de l’oposició tal i com consta al pacte antiterrorista.

I malgrat que, després de l’atemptat d’abans-d’ahir, la maquinària propagandística va còrrer per posar sobre la taula l’avançat del procès d’imminent diàleg, ens arriben dues veus discrepants amb tot el procès.

• La consellera d’Indústria, Comerç i Turisme del Govern basc, va assegurar que la situació d’extorsió que viuen els empresaris, és enorme, una de les més altes mai conegudes.
• Els empresaris navarresos es preguntaven ahir: «¿Cómo es posible que se hable de la proximidad de la paz, de la proximidad de buenas noticias en torno al terrorismo, cuando la coacción, la brutalidad y la extorsión siguen presentes en nuestra vida cotidiana?».
• I José Barrionuevo advertia contra la ingenuïtat dient que en el caso de que se iniciase un proceso de negociación, hay que descartar que los terroristas aspiren a conseguir una «paz por presos», porque la mejora en la situación de los reclusos y su puesta en libertad es algo que la banda da por hecho, i va recordar que la reclamació d’ETA sempre serà «una Euskadi independiente, socialista, unificada y euskaldún».

I és que el convenciment del govern és que ens trobem en una situació absolutament nova que no s’havia donat mai. Ni les converses d’Argel amb el PSOE ni la treva d’ETA amb el PP es poden comparar a la situació actual. Com va dir ahir el ministre de justícia ‘la diferencia es que ahora alguien apuesta por la paz’. Aquestes paraules no només amaguen un concepte prepotent i injust en comparació amb altres governs (com si González o Aznar no haguessin volgut la pau) sinó que ens planteja que ara la treva serà indefinida i es cercarà la pau.

ETA encara no ha anunciat la treva, ni ha anunciat l’entrega de les armes, ni el cessament definitiu de la violència. Únicament Otegui ha dit que ara és l’oportunitat per l’autodeterminació d’Euskal Herria. És l’únic que tenim de moment. Però caldria que els socialistes no oblidessin el seu comunicat de 17 de setembre de 1998 van dir, entre d’altres coses:

• No es la primera vez que ETA, con un anuncio de tregua, genera expectativas que más pronto o más tarde se ven defraudadas. Por eso, su anuncio hemos de acogerlo con cautela y con prudencia.
• Los socialistas no nos contentamos con la tregua, queremos la paz. Así lo venimos diciendo desde siempre, así lo venimos proclamando en los últimos meses. Y la paz supone el abandono definitivo de las armas.
• La iniciativa por la paz debemos protagonizarla los demócratas, en el marco que hemos acordado la mayoría de los vascos y del resto de los españoles. La Constitución y el Estatuto de Autonomía son, para nosotros, el marco en el que debemos buscar y construir nuestro futuro colectivo en paz y libertad. No pensamos renunciar a ellos porque sería traicionar nuestras convicciones más profundas y la voluntad reiteradamente manifestada por la mayoría de los españoles.
• Y también volvemos a exigir al Gobierno que lidere una actitud unitaria de los demócratas que queremos defender la paz y el modelo de convivencia que todos establecimos en la Constitución y en las leyes.

Cal que el senyor Zapatero ho llegeixi antentament: prudència, abandonament definitiu de les armes, no renunciar al marc constitucional, i cercar una actitud unitària dels demòcrates. I cal que Zapatero s’ho apliqui. Encara que sigui per coherència.

]]>

Ahir i avui hem vist una escalada de denúncies contra el Partit Popular per la pràctica d’’anticatalanisme militant’. Com en les millors èpoques de Banca Catalana, els partits polítics han decidit fer en escalada oposició a l’oposició i arraconar els populars adduint els mateixos prejudicis de sempre. En què es basa aquest anticatalanisme?.

• Quan el Partit Popular demana la igualtat de drets i deures de tots els espanyols (principi  bàsic de les revolucions liberals que van suposar la introducció de l’estat de dret i democràtic) i diu en una moció que es mantinguin “vigentes los derechos y deberes fundamentales” reconocidos en el Título I de la Carta Magna, “así como la imposibilidad de diferenciar dichos deberes y derechos según el lugar de residencia”, reproduint exactament l’article 2 de la Constitució, i en una interpretació sorprenent per part dels altres partits, s’està fent anticatalanisme. Qui ho havia d’haver dit, l’article 2 de la Constitució és anticatalà!.
• Quan Mariano Rajoy afirma que se pretenden introducir más cambios con la aprobación de un nuevo Estatuto en Cataluña “de izquierdas y antiguo” que “no respeta la libertad” en asuntos como la educación, la eutanasia o el aborto, como evidenció, en su opinión, que ayer se aprobara un Título completo de Derechos y Deberes en el que prima “el intervencionismo” y la falta de “libertad”, s’està fent anticatalanisme. Qui ho havia d’haver dit, tota visió ètica que no es fonamenti en els valors de l’esquerra és anticatalà!.
• Quan el president popular, en referència a la llengua parla que “la libertad de las personas está por encima de patrias, derechos colectivos, religiones y lenguas” y abogó por “respetar la libertad” de los padres de elegir la lengua en la que quieren escolarizar a sus hijos, y en concreto el castellano, “si estoy en mi país”, s’està fent anticatalanisme. Qui ho havia d’haver dit, els drets i les llibertats dels ciutadans de Catalunya per escollir llengua també en l’àmbit públic és anticatalà!.
• Quan el Partit Popular demana que el sistema de finançament debe ser “consensuado de forma multilateral en el Consejo de Política Fiscal y Financiera” s’està fent anticatalanisme. Qui ho havia de dir, qualsevol pacte entre totes les comunitats autònomes (màxima expressió de la profunda descentralització d’Espanya) és anticatalà!.

Cap d’aquestes afirmacions base de la política popular és anticatalana. Ni la igualtat constitucional de drets i deures a nivell d’estat, ni la llibertat d’elecció de la llengua a nivell públic, ni la visió liberal del món, ni el multilateralisme són components anticatalanes. La voluntat dels partits de deixar de banda als populars i de neutralitzar l’única oposició política ratllen el democràticament raonable.

Perquè recordem que venim d’un Pacte del Tinell que diu, sota l’epígraf ‘Cap acord de governabilitat amb el PP a la Generalitat i a l’Estat’ coses tant ‘democràtiques’ com Els partits signants del present acord es comprometen a no establir cap acord de governabilitat (acord d’investidura i acord parlamentari estable) amb el PP al Govern de la Generalitat. Igualment aquestes forces es comprometen a impedir la presència del PP en el govern de l’Estat, i renuncien a establir-hi pactes de govern i pactes parlamentaris estables a les cambres estatals. (acord per a un govern catalanista i d’esquerres a la Generalitat de Catalunya, pàg. 77)

I ara resulta que no es pot fer crítica de res: l’oposició no ha de fer la seva feina perquè criticar significa crispar (els socialistes s’han oblidat de la seva oposició en els darrers anys del govern Aznar), i al culpa de la manca de consensos pertany al principal partit de l’oposició, quant tothom sap que és el govern l’encarregat de cercar-los.

La redacció actual de l’Estatut no es pot criticar: això es converteix en un atac contra l’Estatut i contra Catalunya. I aquesta connexió d’idees (atac contra la redacció = atac contra l’Estatut = actac contra Catalunya) es basa en que la redacció va ser recolzada pel 90% dels catalans. Ho diuen els mateixos (CiU, ICV, i ERC) que van votar al Congrès contra el 90% del Parlament Valencià, i (PSC-PSOE) els que van votar el Congrès contra el 90% del Parlament català (en la proposta de donar a la Generalitat competències sobre referèndums).

Tampoc es pot criticar el procès: des de la creació d’un Estatut contra el Partit Popular com va reconèixer Jordi Pujol fa pocs dies, a l’aprovació d’un Estatut amb greus inconstitucionalitats, al pacte de l’Estatut entre el president del govern de l’Estat i el líder de l’oposició de la Generalitat, a l’espectacle entre el quadripartit, que malgrat ser ‘socis de pacte’ s’acusen mútuament:

• CiU després de pactar amb el PSOE amenaça tothom: al PP d’anticatalà, a ERC de les conseqüències de no aprovar l’Esatut, i a PSC-ICV de manca d’estabilitat al si del govern.
• ERC acusa CiU d’haver trait l’esperit del pacte que es va produir al Parlament, i al PSOE d’haver abandonat ‘l’Espanya plural’, i al PP d’anticatalà.
• El PSOE avisant Maragall d’una possible substitució en les properes eleccions acusant-lo de ser un ‘problema’, i al PP d’anticatalà.
• I ahir Maragall acusant el PSOE de deslleial per preferir CiU al PSC titllant de ‘traició històrica’ el pacte entre Zapatero i Mas, i al PP d’anticatalà.

I seguint l’estratègia per acallar el PP tant en l’àmbit estatutari com en la lluita anti-terrorista, el govern es serveix del Fiscal General de l’Estat per a prendre decisions envoltant-les amb una apariència ‘tècnico-jurídica’. Com molt bé reconeix El Mundo avui: ‘Si la semana pasada convocó a la Junta de Fiscales del Tribunal Supremo con el propósito de otorgar un revestimiento técnico jurídico a la decisión política de respaldar el recurso de Henri Parot en favor de la acumulación de penas, ayer reunió a la Junta de Fiscales de Sala para echar por tierra la decisión de los fiscales del Tribunal Constitucional, que por una clara mayoría de 6 a 3 habían resuelto solicitar la admisión del recurso de amparo presentado por el PP contra la tramitación parlamentaria del Estatuto catalán. Es decir, que cuando un criterio de sus subordinados le gusta, lo reafirma en ese nivel técnico, y cuando no le conviene, lo revierte mediante una iniciativa política, desprestigiando de paso al máximo órgano de la carrera fiscal que es la Junta de Fiscales de Sala’.

I dintre d’aquesta estratègia de silenciar tothom, el govern també ho va intentar fer amb les víctimes del terrorisme. Com es pot acusar el PP de manipular i instrumentalitzar les víctimes del terrorisme quan el mateix José Blanco s’estranya de les dolentes relacions entre PSOE i les víctimes adduint l’augment de subvencions per les associacions?. És aquest l’autèntic esperit dels socialistes: si els dono diners perquè em critiquen. No hi ha major intent de manipulació que intentar canviar diners per silenci?.

Des d’un primer moment, el comissionat per les víctimes va tenir aquest encàrrec. Però a més l’estratègia passava per desactivar les associacions més crítiques, dividint les víctimes, donant veu a les associacions ‘més properes’, tot evitant que les víctimes suposin un obstacle per aquest ‘procès de pau’ que pretén el president.

Però al final els fets s’han imposat. El mateix dia que ETA contesta amb un cotxe bomba contra una discoteca a Navarra, el comissionat per les víctimes del terrorisme Gregorio Peces-Barba anunciava, que deixava el càrrec per dedicar-se a la seva tasca de rector de la Universitat Complutense de Madrid.

Es poden donar moltes hipòtesis totes elles perfectament compatibles. La manca de sintonia amb la majoria de les víctimes és una. Però no podem oblidar que si s’en va Peces-Barba no és perquè no comparteix l’anàlisi que el president Zapatero fa de la realitat d’ETA i la possibilitat de la seva desparició. Recordem que el president del govern, que porta directament i personalment la suposada ‘estratègia de pau’ tal i com reconeixen els propis dirigents socialistes va anunciar ‘el principi de la fi’ d’ETA el 10 de febrer, només un dia després que tant Gregorio Peces-Barba com José Antonio Alonso demanessin més prudència i menys optimisme:

• El Alto Comisionado de Apoyo a las Víctimas del Terrorismo, Gregorio Peces-Barba, dijo no compartir el “optimismo” de José Luis Rodríguez Zapatero sobre el final de ETA, ya que los hechos relacionados con la organización terrorista le resultan “tozudos” y puso como ejemplo la continua colocación de artefactos explosivos, así como la práctica del chantaje al empresariado vasco a través del denominado ‘impuesto revolucionario’. (Europa Press).
• El ministro del Interior, José Antonio Alonso, aseguró hoy que “ETA está viva, activa y operativa, como lo demuestra con las bombas que nos pone y las extorsiones que sigue haciendo”. “Tenemos que seguir en el candelero y con una disposición mental y una exigencia o autoexigencia muy clara: la de la extrema prudencia”, subrayó en rueda de prensa en el Congreso (Europa Press).

Podem recordar també que el passat mes de gener l’Alt Comissionat per a les Víctimes del Terrorisme, ja va enviar una carta al Fiscal General de l’Estat respecte a la intenció d’aquest de permetre la celebració d’un acte de Batasuna dient que «Toda tolerancia en relación con lo que pudiera ser una falta de respeto a la legalidad produciría daños irreparables para el funcionamiento del Estado de Derecho», destacaba el Alto Comisionado poniendo de manifiesto el problema que subyace bajo determinadas respuestas frente al terrorismo.

I el govern també rep una altra advertència no només de les víctimes reunides a València, que encara esperen les explicacions del president del govern per la seva sorprenent absència, sinó del fill de Tomás y Valiente, que va afirmar davant Zapatero que amb ETA no pot haver pacte, ni generositat sense empenediment, i va concloure dient que el seu pare «nunca hubiera aceptado en silencio cualquier pacto sindical, político o institucional con quien no ha sido capaz de condenar la violencia».

Què és el que fa que hom parli del preu d’un hipotètic procés de pau: de contraprestacions polítiques i de contraprestacions judicials?. Al govern li falta temps per assegurar que no hi ha hagut canvi en la política antiterrorista i que el problema són les invencions del Partit Popular.

No cal dir que ni Gregorio Peces-Barba, ni el fill de Francisco Tomás y Valiente són sospitosos de simpatitzar amb el Partit Popular. Què ha passat doncs?. Fem memòria.

El pacte antiterrorista signat entre Partit Popular i Partit Socialista suposava tres premises bàsiques: la fi d’ETA no es podia vincular amb objectius polítics, no s’havia d’utilitzar el terrorisme amb finalitats partidistes, i la informació entre el president del govern i el principal partit de l’oposició havia de ser fluïda.

Aquest últim punt ha caigut en l’oblit: ja hem informat en diversos papers anteriors el secretisme que el president del govern té respecte aquest tema. Segons alguns dirigents socialistes aquest punt el porta directament el president del govern. Això confirmaria dues aparents contradiccions: les diferents visions entre el President i el Ministre d’Interior (és a dir el màxim òrgan de lluita contra la banda) i el Comissionat per les Víctimes (és a dir el màxim òrgan de recolzament a els víctimes), així com la negativa del president a informar els partits de la seva estratègia, s’ho ha demanat el PP, CiU, i fins i tot IU!.

Al final ens hem d’assabentar de l’estratègia antiterrorista del govern per la premsa. El recull de dues notícies del diari El País dels darrers dos mesos no deixa motiu de dubte:

• El Gobierno y los partidos vascos esperan, sin ninguna definición de plazos, que “ETA mueva pieza”, una vez que Batasuna ratifique el proceso de paz en enero. El Ejecutivo de José Luis Rodríguez Zapatero, en sus conversaciones con ETA, sólo abordará el futuro de los presos de la banda, lo que también sucedió en el proceso irlandés. En el momento en que ETA declare el cese de la violencia, Zapatero acudirá al Congreso para certificar la apertura oficial del proceso de paz. El futuro de los presos será el eje de las conversaciones entre el Gobierno y la banda. Será la clave de esa parte de la negociación. Los expertos confían en que la previa declaración del cese de la violencia terrorista cambie el clima de opinión sobre esta cuestión. Las encuestas reflejan hoy una opinión mayoritaria reacia a la adopción de medidas de gracia para presos condenados por terrorismo.(El País, 5 de desembre de 2005, pàg. 15)
• Más allá de la información de que dispone el propio presidente, el Ejecutivo, sus pasos a dar, ante un cese de ETA, están recogidos en la resolución parlamentaria de mayo de 2005, apoyada por todos los partidos menos el PP. En tal caso, Zapatero acudirá al Congreso para declarar abierto el proceso de paz y propondrá la apertura de un diálogo del Gobierno con ETA para buscar una salida a los presos. Esta iniciativa desbloquearía, a su vez, el diálogo entre todos los partidos vascos, incluida la ilegalizada Batasuna, para reformar el Estatuto vasco. (El País, 6 de febrer de 2006, pàg. 17)

La pregunta és: a manca que el govern desmenteixi les informacions del diari, com pot ser que un mitjà de comunicació tingui més informació que el propi líder de l’oposició?. Aquesta és la paradoxa: criticar el principal partit de l’oposició quan aquest s’ha d’assabentar per la premsa. És la paradoxa de la nostra democràcia.

Tal i com es preveia Rodríguez Zapatero va ser absent del congrès que les víctimes del terrorisme van fer a València. La polèmica entorn a l’absència del president del govern presenta seriosos dubtes sobre la voluntat presidencial de ser-hi: una carta perduda a Moncloa primer i ‘problemes d’agenda’ després van ser les excuses oficials que van fer de Zapatero el primer president que no assisteix a un acte d’aquestes característiques.

Malgrat els ‘problemes d’agenda’, avui hem sabut que l’únic acte oficial que tenia el president durant el dia d’ahir era una trobada institucional amb el president del Principat d’Astúries, Vicente Álvarez Areces en el Palau de La Moncloa a dos quarts de sis de la tarda. És a dir, el president tenia temps suficient per assistir a l’acte.

Així, es va perdre l’oportunitat d’escoltar al príncep dir que les víctimes «nunca han renunciado a la razón y a la justicia para acabar con el terrorismo», al vicepresident de la Comissió Europea, Franco Frattini, assegurant que «los terroristas no son nuestros interlocutores, son nuestros enemigos», o a la presidenta de la fundació de les víctimes, Maite Pagazaurtundua, on contundentment va afirmar que «Nada, absolutamente nada tiene más valor que la ley y la Justicia y sólo el respeto absoluto a la ley y a la justicia como principios institucionales básicos en toda sociedad nos hace fuertes frente a quienes vulneran ambos».

Per què no va assistir Zapatero a l’acte?. Potser per evitar l’esbroncada de l’auditori davant de la seva política anti-terrorista i del seu tractament a les víctimes?. Efectivament les víctimes han estat oblidades pel govern Zapatero. No podem oblidar que, des del comissionat per les víctimes i des del propi govern, les associacions de víctimes han estat acusades permanentment d’ésser instrumentalitzades i manipulades pel Partit Popular.

Caldria preguntar, doncs, on queden les promeses del programa electoral socialista que deien:

• Mantendremos el apoyo moral y material a las víctimas de la violencia terrorista. ((Programa electoral socialista pàg. 47)
• Su presencia (el terrorisme) también se hace viva en los miles de víctimas que, con su testimonio de dolor y compromiso, recuerdan a diario a la sociedad que el terror carece de principios, que no persigue más objetivo que su propia supervivencia y que la paz y la libertad no se consiguen cediendo a sus amenazas. (Programa electoral socialista pàg. 46)

I ahir ‘Pepiño Blanco’ analitzava el gran compromís del govern amb les víctimes. Segons el govern no s’entén la crítica de les associacions quan les ajudes gobernamentals s’han apujat durant aquesta legislatura. Tota una demostració de com entenen els socialistes aquest recolzament ‘moral i material’ davant el ‘dolor y compromiso’ de les víctimes. Com sempre els socialistes volen comprar el silenci a cop de subvenció.

La lluita anti-terrorista ha de tornar al lloc d’on mai havia d’haver sortit: la confiança. I la confiança es construeix amb una comunicació fluïda entre el president del govern i el líder de l’oposició, i fent del Parlament el lloc on construir aquesta xarxa de complicitats. No es poden continuar fent declaracions sobre hipòtesis, especulacions, o probabilitats. El pacte antiterrorisme requereix d’informació veraç, però sobretot, de compartir aquesta informació. Una política antiterrorista no es pot fer des del secretisme des de l’especulació .

Fins i tot els seus socis li demanen, Gaspar Llamazares va demanar ahir al president del govern que informés a les forces polítiques de quina és la situació de la política antiterrorista del govern. Què significa això?. Doncs que per primer cop a la història el govern no informa ningú de la seva política antiterrorista. És aquest el compliment del pacte que es va arribar?.

On estan les promeses del programa electoral socialista i del discurs d’investidura del president Zapatero?

• Nada ha dado ni dará mejores frutos para la erradicación definitiva del terrorismo que la combinación de la acción policial decidida y constante, la eficaz cooperación internacional, la movilización de los ciudadanos y la unidad de los demócratas. (Programa electoral socialista pàg. 46)
• Compareceremos en el Parlamento para informar a los Grupos Parlamentarios del estado de la lucha contra el terrorismo, con el fin de buscar estrategias comunes en la que también se incluyan iniciativas concretas para asegurar el derecho a la vida y a la libertad de expresión, manifestación y pensamiento de cuantos se sienten abstracta o concretamente amenazados. (Programa electoral socialista pàg. 47)
• Hoy, además, es posible y necesario ir más allá y ampliar la base del acuerdo democrático contra el terrorismo y por ello me propongo convocar de inmediato a todas las fuerzas políticas parlamentarias a una reunión en la que se comparta información y se defina una estrategia común. Será la primera de las que, sucesiva y periódicamente, se mantendrán en la Comisión de Secretos Oficiales de esta Cámara (discurs d’investidura, pàg. 3).

Per tant el govern ha de clarificar en quins termes es mou la seva política antiterrorista en diversos sentits:

Si encara està vigent el pacte antiterrorista i, sobretot, si encara està vigent la llei de partits polítics. Malgrat el que diuen els socialistes s’ha produit un canvi de política respecte a aquesta última:

• Esto ha permitido la ley de partidos, la ilegalización de Batasuna y reducir mucho ese apoyo social al que antes me refería. (Entrevista de Zapatero a El País 17/10/04)
• El PSOE entiende que, una vez más, se ha puesto de manifiesto el acierto y utilidad de la Ley de Partidos Políticos, que entró en vigor en España en junio de 2002 y que está impidiendo la práctica perversa de utilizar el cambio de siglas para presentar candidaturas integradas en gran parte por personas pertenecientes a partidos declarados ilegales. (Nota de premsa del PSOE sobre la il·legalització de HZ, 27/05/05)
• Esto supone revisar la Ley de Partidos Políticos y la Ley Electoral, garantizar la democracia interna en los partidos y organizaciones, regular las incompatibilidades y la limitación de mandatos o apostar por la transparencia en su financiación, entre otras medidas. (Declaració de ‘Izquierda Socialista’ 05/02/06)
• La Ley de Partidos es muy restrictiva, y su aplicación es muy delicada. Hay que respetar los derechos y libertades individuales consagrados en la Constitución, ente los que está el derecho de reunión (Declaracions de Zapatero 12/01/06)

Què ha canviat entre l’una i l’altra?. Ningú ho sap i el president no vol aclarir-ho. Ja vam definir ahir que existeixen seriosos dubtes sobre què negocia el president del govern. S’ha parlat dels ‘acords de mìnims’ o de les converses PSE amb Batasuna (veure anàlisi d’ahir). També existeix confusió sobre si el govern està parlant o no està parlant (per una banda el president demana al Parlament permís per negociar i per una altra nega que s’estiguin produint converses. Caldria recordar també al PSOE que el seu programa electoral explicita que

• Nos comprometemos a la observancia estricta de la Constitución y por tanto rechazamos cualquier negociación que implique el pago de un precio político democrático por el fin de la violencia. (Programa electoral socialista pàg. 47)Mentre el debat de l’Estatut continua en la mateixa línia: ERC amenaça amb allargar el debat donant que segons diuen el pacte PSOE-CiU ha suposat anar ‘en contra del Parlament’. La posició d’Esquerra és lògica. Ha estat qüasi set anys en la centralitat política (gràcies a nacionalistes i socialistes) i ara li fan de costat. Ens recordava Jordi Pujol que el plantejament de l’Estatut es va fer pensant en un govern del Partit Popular a l’Estat. Des de l’any 1999, els socialistes van agafar el discurs d’Esquerra en l’àmbit territorial centrant així la formació de Carod-Rovira i el seu discurs. Contra el PP es feien aliances amb Esquerra. En un primer moment del govern Zapatero, i retornant els favors dels congressos socialistes, el govern central va recolzar l’estratègia Maragall i la seva aliança amb Esquerra.

  Però ben aviat es va adonar que això li perjudicava el tresor més preuat de Rodríguez Zapatero: La Moncloa. Tota l’estratègia mantinguda fins aleshores va caure com una obra en tres actes: primer acte ‘recolzar l’Estatut del Parlament’, segon acte ‘deixar-ho net com una patena’, i tercer acte ‘la foto d’En Mas’. Els dos primers actes els va suportar ERC el tercer no.

  Ara trobem ERC i el PSC contra el PSOE. Només així s’entén que continuin en el govern i que, separin Estatut i Tripartit: està clar, per Maragall i Carod el tresor més preuat és també la moqueta presidencial, i el problema esta amb el PSOE. Només així s’entén les dures paraules que líders del PSOE i del PSC s’estan creuant en públic. Ahir mateix Montilla i Iceta van censurar fortament Bono i van ordenar respondre ‘amb la mateixa duresa’les ‘sortides de to’ dels seus companys de ‘Madrid’. Tot un espectacle.

  I és que, sense adornar-nos estem construint un Estatut en contra de la resta de l’Estat i no amb la resta de l’Estat com reclamem els populars. El concepte de ‘federalisme assimètric’ està passant factura el tripartit: aquest concepte planteja la idea que Catalunya no només ha de definir les seves pròpies competències´, sinó que, pel propi concepte d’assimetria, defineix el que les altres comunitats no poden tenir. Ahir li va tocar el torn a Navarra. El conseller Castells posà en dubte el concert de Navarra i ahir mateix el Parlament de la comunitat va reprovar amb l´únic vot en contra del PSN al conseller Castells. Tot un exemple de com construir l’Espanya plural!.

  I amb l’ara no toca es va despatxar el president de la Diputació de Barcelona, Celestino Corbacho fent referència a la nova organització territorial de Catalunya. Segons Corbacho el debat obriria un debat més sentimental que polític i això s’ha de fer amb molta cautel·la. Benvingut sia!. Independentment de la necessitat o no d’afrontar el debat territorial ara, ens cal fer la següent reflexió: tant de bo s’hagués expressat amb la mateixa exquisidesa la reforma de l’Estatut. Una enquesta de El Periódico ens informava que prop del 50% dels catalans no considera Catalunya com a nació, a més ens informa de la divisió que ha provocat en tota la societat espanyola la reforma estatutària.

  De nou els ciutadans ens tornen a donar la raó. Com En Corbacho, sempre hem defensat que la reforma de l’Esatut calia d’un consens constitucional previ i de molta cura a l’hora de definir les competències. Però no es va fer amb la cura que Corbacho demana ara pel debat territorial a Catalunya, sinó, com deient pensant en el PP i ja hem vist el resultat: enfrontaments territorials i enfrontaments en el tripartit.

  Així ho reconeixi l’informe del fiscal en cap davant del Tribunal Constitucional, Juan Ortiz Úrculo, quan donava la raó al Partit Popular quan assegurava que la tramitació de l’Estatut hauria d’haver seguit el procediment de reformar constitucional (amb la necessitat d’una majoria qualificada) i no com a reforma de llei (amb majoria absoluta), donat que la proposta vigent és, en realitat una «patente, notoria, consciente e interesada propuesta de reforma de la Constitución».

  I, com en el tema del terrorisme, el Fiscal general de l’Estat, Cándido Conde-Pumpido, de nou farà de portaveu del govern: a l’assabentar-se de l’opinió majoritària dels fiscals del Tribunal Constitucional ha redactat un informe en sentit contrari i ha convocat la Junta de Fiscals per solicitar la inadmissió a tràmit del recurs popular.

  De nou el fiscal general de l’Estat confon l’interès general amb l’interès particular del govern de l’Estat.

Pasqual Maragall demana per activa i per passiva que confiem en ell, que encara està en forma per encarar de nou unes noves eleccions. I ho ha repetit fins a tres vegades aquest cap de setmana. Si tant ho repetix és perquè algú li escolti, sobretot en les files socialistes del PSOE. Un Estatut que havia de ser la reedició del pacte del 1979, s’ha convertit en un culebrot difícil d’entendre on tothom reclama unitat però busca la quota de protagonisme i el percentatge de vot. Com es pot entendre que l’Estatut del segle XXI, que pretenia: