Catalunya Liberal

El nivell d’improvisació en política exterior i en política econòmica ha assolit amb la contra-OPA d’E.ON sobre Endesa nivells preocupants. En quant les coses no surten com es preveu a curt i mig termini (mai a llarg) els nervis sorgeixen i el tarannà i el somriure donen pas als enfrontaments ja sigui amb grups empresarials o ja sigui amb govern estrangers. Els diaris estrangers es fan ressó avui de la tensa conversa mantinguda entre Angela Merkel i José Luis Rodríguez Zapatero en la que el president espanyol qüasi culpabilitzava la cancellera alemana de l’operació.

Per suposat que Merkel no entenia res. No podia entendre que un govern com l’espanyol s’hagués involucrat personalment en una operació econòmica entre empreses. Efectivament, l’activitat del govern de l’Estat va sobrepassar l’àmbit purament garantista de l’operació (és a dir, aquell àmbit on el govern evita que decisions empresarials puguin anar en contra de l’interès dels ciutadans com en la creació de monopolis) i va posar en pràctica, no ja el Pacte del Tinell (full de ruta del tripartit) sinó el propi projecte d’Estatut de Catalunya, és a dir, intervencionisme decimonònic pur i dur, propi més de l’Espanya de 1800 que de la Catalunya del segle XXI.

La manca de transparència amb la que el govern de l’estat va portar l’OPA de Gas Natural a Endesa (una OPA hostil, no oblidem a diferència de l’actual), el debat paral·lel que dona al govern autonòmic un poder inimaginable a les caixes d’estalvis (un dels actors en joc), la condonació per part de La Caixa de qüasi la meitat del deute dels socialistes catalans, les reunions coincidents i sospitoses del president del govern amb actors principals en l’OPA (membres de La Caixa, Gas Natural, o el president de la Comissió Europea), la decisió final del govern contra els criteris del Tribunal de Defensa de la Competència, o l’animadversió dels socialistes a la compareixença del president d’Endesa al Senat per un tema purament econòmic però que s’advertia l’emprenyamenta dels socialistes amb el president de l’elèctrica per no haver donat el seu vist-i-plau a una operació beneïda d’avantmà pel president del govern, no oferien un panorama tranquilitzador per als mercats i la seva independència.

I ara es veu aquesta manca de política econòmica i exterior quan des de diferents nivells del govern es donen versions contradictòries amb una voluntat clara: aturar l’OPA d’E.ON.

Així Miguel Sebastián crida a l’utilització de l’anomenada Funció 14 (disposició de la Llei General d’Hidrocarburs on s’estableix que la Comissió Nacional de l’Energia ha de supervisar, amb dret de vet, si una empresa amb activitats regulades té perill de riscos financers si fa operacions mercantils d’importància). Així Maite Costa (presidenta de la CNE, militant socialista, i dona de confiança de Montilla) afirma que l’aplicació d’aquesta disposició es podria fer no tant per l’opant (que és l’objectiu d’aquesta normativa) sinó per l’opada i pels seus interessos. Tot un contrasentit.

Per una altra banda, Pedro Solbes, va reconèixer que serà difícil amb arguments raonbales aturar l’OPA de E.ON sobre Endesa i que l’executiu s’ha de limitar a fer complir la llei. Tot un discurs garantista enfront del discurs intervencionista de la resta de membres del govern.

Un discurs que resumia ahir el president Zapatero amb un reguitzell de frases més ao menys inconexes que pretenien justificar a posteriori una decisió que ja tenen realitzada a priori. Analitzem les paraules pronunciades ahir pel president:

• ‘El Gobierno no va a anunciar ni va a valorar ninguna medida, quiere en primer lugar que funcionen los mercados’.
• ‘España es un país moderno y abierto, pero también hay que tener en cuenta el interés de sus ciudadanos y el interés general del país’.
• ‘Los mercados son importantes, pero los ciudadanos más’.

Les contradiccions de les paraules del president sòn òbvies: per una part diu que han de funcionar els mercats, per una altra que els ciutadans són més importants que els mercats, és a dir, que interpreta que per sobre del funcionament dels mercats es troben els ciutadans, perquè si els mercats són importants els ciutadans ho són més. Però el realment sorprenent és la tercer afirmació: som un país modern i obert, però tot i això ha de ser compatible (amb quelcom que ha de ser ‘antic i tancat’) com és l’interès dels ciutadans i l’interès del país.

El tarannà intervencionista del president del govern es veu en aquesta frase que és una d’aquestes joies que alguns polítics ens regalen de tant en tant: el Sr. Zapatero realment el que fa és reconèixer que el que pretén fer és quelcom ‘antic i tancat’, és a dir intervencionista.

Perquè què vol dir enfrontart l’interès dels mercats i l’interès dels ciutadans? Són incompatibles per naturalesa?. Zapatero s’oblida de quelcom important: l’únic problema que poden donar els mercats als ciutadans són les situacions de monopoli: la creació de monopolis en sectors estratègics és l’autèntic mal de cap dels governs ‘moderns i oberts’ i aquest és l’únic terreny on s’ha d’intervenir: fou per aquesta raó pel que el Tribunal de Defensa de la Competència va desaconsellar l’OPA de Gas Natural contra Endesa. El resultant creava una situació monopolística a cinc comunitats autònomes: Catalunya, Aragó, Andalusia, Balears i Canàries. En aquest sentit l’OPA d’E.ON no significa un canvi substancial del nombre d’operadors al nostre país.

Però si ens fixem en els interessos dels accionistes, l’OPA alemana suposa millorar d’un 31% l’oferta de Gas Natural, és a dir, que els accionistes podien recollir en metàlic (a diferència de l’OPA hostil) sis euros més per acció. No cal oblidar que Endesa té milers de petits accionistes (un 80% de la companyia) que tenen dipositat els seus estalvis en la fluctuació de les valoracions de la companyia elèctrica. Obligar-los no via mercat, sinó via decret a acceptar 21 euros en comptes de 27, és obligar-los a perdre 6 euros per acció. Això no va molt a favor d’una economia moderna i oberta, i per suposat a favor de l’interès dels ciutadans que veuen com el govern del seu país els obliga a renunciar als interessos i als seus estalvis. Insòlit.

El que vol dir el Senyor Zapatero quan parla dels interessos dels ciutadans no és una altra que la constitució d’un ‘gegant nacional’ (nacional, d’Espanya). Aquest interès és legítim i el govern ho ha de fomentar. És cert, i té raó el senyor Zapatero en posar com a objectiu prioritari en la constitució d’un gegant nacional que permeti al nostre país competir en la millor de les condicions. Però això no ho pot fer a cop de decret, això demostra la manca d’estratègies i de capacitat per posar en marxa un full de ruta (en política no només és important saber on anar sinó, més important encara, saber com anar, i anar).

I això s’ha de fer, com ja hem dit: respectant els interessos dels ciutadans tot evitant situacions monopolístiques, respectant els interessos dels accionistes evitant intervenir fictíciament en els mercats, però sobretot, amb una política creïble i transparent. Si no hi ha hagut fins ara aquesta política és perquè el govern ha aconseguit una cosa ben difícil: una politització d’una OPA com mai havia succeit en el nostre país: contra els interessos dels ciutadans i contra els interessos dels petits accionistes. Ara el president demana la creació d’un capital espanyol que permeti adquirir Endesa. Això es podia haver fet amb anterioritat, per exemple en les condicions de l’OPA i intentant la creació d’una OPA amistosa.

Però l’espectacle ja està fet. I el pitjor de l’espectacle no són les crítiques internes. Crítiques tant folklòriques com les declaracions del conseller de Comerç, Turisme i Consum, Josep Huguet, que va assegurar que ‘sembla que les emrpeses catalanes estiguin apestades’ i que ’no s’apliquen criteris de mercat, sinó criteris ètnics o racials’. Curiosa l’afirmació perquè sembla que els criteris dels milers d’accionistes sigui conduit per la catalanofòbia i no pels interessos de mercat per una banda, i sembla per tant desmentir al president del govern quan diu que els criteris han de ser els nacionals (perquè són, per ell, els criteris d’interès dels ciutadans i l’interès general) i no els empresarials (que s’han de supeditar al primer), per una altra banda. En què quedem doncs?.

El pitjor de tot és la crítica externa. Efectivament, no és ja el fet que haguem lluitat tant per construir una Europea sense fronteres per tancar-nos ara nacionalment (sigui Catalunya o sigui Espanya). Aquells que tant repetien que ‘tornàvem al cor d’Europa (fonamentalment França i Alemanya) s’escandalitzen d’aquest tipus d’operació. Com molt bé ha interpretat la Comissió Europea en aquest sentit, ‘Por regla general, la Comisión no se opone a las grandes compañías, especialmente si se consolidan como actores europeos’.

Per tant en aquest marc europeu és cert que el govern ha de fomentar la construcció d’un gegant espanyol sempre que es compleixen amb els principis de llibertat de mercat en que es fonamenta la construcció europea i l’interès dels ciutadans i dels accionistes en aque es fonamenten les societats ‘obertes i modernes’. Certament no s’ha donat cap d’aquests principis, i ara els inversos estrangers no entenen res del que està passant en la vida política espanyola.

El govern té l’obligació de donar transparència als mercats i a les decisions polític-econòmiques que pren per garantir que la nostra economia sigui fiable a ulls exteriors. Si caiem en la inseguretat jurídica, en la discrecionalitat de la presa de decisions polítiques, i en el tancament dels notres mercats continuarem perdent lloc en l’atractiu del nostre país per invertir (recordem que Espanya ha caigut en el índex de llibertat econòmica al lloc 33è.).

Una política exterior i econòmica no es pot improvisar.

I l’altra notícia d’avui, com ahir, és la política antiterrorista. En els darrers dies hem vist com l’optimisme del president ha estat rebatut per una declaració de no-treva i tres cotxes bombes, mentre Zapatero ahir mateix, i per primera vegada, assegurava que no negociaria l’autodeterminació.

Però més enllà de les afirmacions del president del govern de que no negociarà amb ETA l’autodeterminació d’Euskadi, per primera vegada ho confirma des del seu accés al càrrec, hi ha quelcom cert, la ciutadania no pot confiar infinitament en un líder polític que diu que la fi de la violència està propera mentre els terroristes augmenten la seva activitat amb tres bombes i una declaració de no-treva.

El govern ha de tornar al pacte antiterrorista i a la unitat d’acció amb l’oposició i ha de compartir la informació que disposa per a que el missatge d’optimisme i tranquilitzador arribi a tothom. Perquè, com a mínim queden deu preguntes per contestar:

• Perquè el govern ha trencat la unitat d’acció contra el terrorisme negant al principal partit de l’oposició informació que han permés durant el darrer any al president del govern afirmar fins a set vegades que estem al principi de la fi.
• Perquè el govern ha trencat el pacte antiterrorista sol·licitant al Congrès dels Diputats poder negociar amb els etarres.
• Perquè el govern ha renunciat a aplicar la llei de partits, titllada pel propi president del govern com a ‘molt restrictiva’.
• Perquè mentre el president del govern es mostra tant confiat i així ho transmet a la ciutadania sobre la fi del terrorisme el seu ministre d’interior, màxim responsable de la lluita antiterrorista nega sistemàticament les expressions d’optimisme del seu cap.
• Perquè el govern assegura que ara es donen, per primera vegada, les condicions i la voluntat d’assolir la pau (declaracions del ministre de justícia).
• Perquè el govern afirma que ETA i Batasuna ha renunciat al seu programa d’autodeterminació i d’incloure Navarra i el País Basc francès (Euskal Herria) quan dia rere dia es desmentit per l’entorn terrorista.
• Perquè els socialistes renuncien al Parlament basc a demanar ‘vencedors i vençuts’ i així ho reafirmar la Vicepresidenta primera del Congrès.
• Perquè el govern beneeix dues taules de diàleg al marge de la representativitat real de la ciutadania basca al Parlament d’Euskadi.
• Perquè el govern, mitjançant el Fiscal General de l’Estat realitza lectures ‘laxes’ amb els presos terroristes que han de ser corregides pels propis jutges i depura els fiscals que no estan d’acord amb la línia oficial.
• Perquè el president es nega a assistir a un congrès internacional de víctimes del terrorisme quan aquest fet significa la primera vegada que ho fa un cap de govern.

Des d’inici d’any portem nou bombes posades per la banda terrorista ETA i un augment de la pressió als empresaris bascos i navarresos per a recaptar l’impost revolucionari. I des de que el president del govern anuncià per enèssima vegada ‘el principi de la fi d’ETA’ aquest cop de manera formal en roda de premsa després del Consell de Ministres les bombes han estat tres.

Amb això ETA demostra que segueix amb el seu full de ruta: extorsió i xantatge, accions terroristes, recuperació del carrer amb els actes de Batasuna. Això pot ser titllat pel govern de ‘terrorisme de baixa intensitat’, però el goven no s’ha d’oblidar que si ETA no ha mort en aquests tres anys es per una sèrie de factors ben determinats i per la casualitat. Casualitat perquè l’atemptat a IFEMA a Madrid va causar molts ferits i no va provocar cap mort de casualitat. I els factors: la llei de partits i el pacte antiterrorista: és a dir unitat d’acció dels demòcrates.

I és que, en definitiva, amb ETA no es pot improvisar.