Catalunya Liberal

De nou veiem com, malgrat no estar en el govern, el Partit Popular és el protagonista d’un episodi de la vida política del nostre país. Complint el guió de ‘tots contra el PP’ (els dirigents polítics no tenen molta imaginació), convocants i absents van justificar la marxa per la provocació del Partit Popular d’Andalusia. La provocació es refereix a la campanya en format de falca que els populars andalusos van iniciar per criticar un acord, bàsicament del president Zapatero amb el líder de l’oposició Mas que, de forma bilateral, trenca l’esperit multilateral de tot l’Estat.

No importa que des de partits catalans s’hagin encetat campanyes molt més agressives contra altres parts d’Espanya, aixó no importa. Fa un temps, alguns dirigents justificaven la necessitat d’un nou finançament perquè a Extremadura tenen un ordinador per alumne i aquí no, o a Andalusia la seguretat social paga el canvi de sexe i aquí no. Els benpensants d’aquesta campanya, que aviat es va escampar com la pòlvora per les tertúlies de Catalunya, justificaven un finançament més just perquè… com és possible que Extremadura tingui un ordinador per aula?. Ningú pensa en que potser a Extremadura es gestiona millor els diners que aquí. Això no. El lema era un enfrontament directe en el que es volia dir era… amb els nostres diners a Extremadura es poden permetre el luxe de tenir un ordinador i aquí no. Conclusió: que es quedin aquí.

I així es justifica un altre lema: Espanya perjudica seriosament la salut de Catalunya. És a dir, que Espanya i tots aquells que ens sentim espanyols estem perjudicant Catalunya i els catalanas. Sota aquest lema no només es deixa veure un criteri d’eficàcia, sinó d’essència. Amb aquest lema es diu a tots els espanyols que són còmplices contra la ‘nació catalana’. Tot un exemple d’enfrontament territorial i marcació personal que, al no ser promogut pel PP és acceptat.

I comencem a saber molt més sobre el concepte ‘nació’ tant en discòrdia a l’Estatut. Com hem vist aquest cap de setmana amb les paraules d’Artur Mas, el concepte de ‘nació’ en l’Estatut no té un sentit purament sentimental sinó que pretén d’eficàcia jurídica. En una entrevista al diari El Mundo de diumenge, Mas diu “Van a reconocer que el Parlament ha definido a Cataluña como una nación. Para cualquier nacionalista catalán éste es un gran pacto, es un paso hacia adelante porque es un pacto de soberanía del Parlament reconocido por las Cortes”.

És a dir, que el significat de la incorporació del concepte nació en l’Estatut té dos valors intrínsecs: la validesa jurídica de la seva inclusió, i el reconeixement de la sobirania ‘nacional’ de Catalunya.

Aquí radica el gran problema de la reforma estatutària a Catalunya: el ‘pas endavant’. Fa pocs dies ERC i CiU reconeixien que l’Estatut, lluny de respondre a necessitats ‘contemporànies’ com es deia des del socialisme català (allò de perquè: ara tenim internet, immigració, i ports i aeroports (sic)), sinó que respon a la voluntat de ‘construcció nacional’ de Catalunya. I aquesta construcció nacional exigeix d’un bilateralisme per a poder-la fer (un pacto de soberanía del Parlament reconocido por las Cortes).

Amb aquests antecedents qualsevol procés de reforma del marc territorial espanyol té dos fulls de ruta diferents: aquells que, benintencionats pensen que això servirà per vertebrar més Espanya, i aquells que, de forma calculada pensen que això és un pas de cara a la sobirania definitiva. Dos conceptes incompatibles que ens allunyen d’altres experiències en reforma, com l’alemana, que és factible donada la mancança del segon element.

I aquells que volen la segona via són els que es van manifestar dissabte. Amb aquella manifestació maquen la ruptura entre la el full de ruta de la ‘via federalista’ de Zapatero i el de la ‘via independentista de Carod-Rovira’. Aixó vol dir que en un punt de no retorn i de marxa enrere cada cop més difícil per l’Esatut i pel govern tripartit de Catalunya.

Un govern tripartit que ha convertit l’oasi català en un culebrot on l’objecte de desig: l’Esatut, ha quedat substituit per un altre: el mantenir-se al poder. Només així s’entén la lluita de Maragall contra Zapatero cadascú per mantenir les seves aliances, l’un amb ERC i ICV i l’altre amb CiU per interessos electorals jugant cadascú de forma despiatada amb les opcions electorals de l’altre.

Perquè, malgrat tot i el ‘tots contra el PP’ recorrent en època de crisi, com el cas de les falques andaluses, el cert és que la manifestació no va ser contra el PP sinó contra un Zapatero que va crear unes expectatives en les que ‘aprovaria l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya’ (pacto de soberanía del Parlament reconocido por las Cortes, no és això?) i que ara no només canvia de criteri, sinó de company de viatge. És a dir un full de ruta diferent que la que ens vol vendre Zapatero.

I a Euskadi hem conegut la intenció de la banda terrorista ETA de no declarar cap treva desmentint les paraules i declaracions del president del govern dient que la treva d’ETA seria inminent.

També haviem pogut escoltar i llegir de les informacions que tenia Moncloa que la diferència d’aquesta treva era la rebaixes de les reivindicacions de l’entorn terrorista on no entraven ni Navarra ni el País Basc francès i on no s’incloïa el dret a l’autodeterminació. És cert, la banda parlava d’àmbit de decisió basc per referir-se precisament, com ja hem dit en anteriors papers, per parlar d’autodeterminació.

Perquè si l’àmbit de decisió basc significa simplement la capacitat d’autogovern de la societat basca, no és això el que recull la Constitució de 1978 i l’Estatut de 1979 quan parla en l’article 1 que ‘el Pueblo Vasco, o Euskal Herria, como expresión de su nacionalidad, y para acceder a su autogobierno, se constituye en Comunidad Autónoma dentro del Estado español’, i no és això el que han realitzat els bascos durant vint-i-set ays i vint-i-tres eleccions, i no ha estat això el que ha intentat impedir ETA matant durant tots aquests anys de democràcia?.

I un dels punts forts del govern per dir que les coses han canviat ha estat la manca de víctimes mortals en els atemptats d’ETA des de fa tres anys. Tot i ser cert, no podem oblidar mai, per ecemple, el cotxe bomba al recinte firal Juan Carlos I de Madrid amb la multitud de ferits, o les ordres d’assassinat que disposaven el comandament detingut a València. És a dir, si no s’ha mort, ha estat, de nou, gràcies a l’aparell policial de l’Estat.

Per tant ETA continua amb el seu full de ruta. Qui l’ha canviat, doncs?.

El govern de l’Estat, amb l’administració Zapatero, ha trencat la unitat d’acció amb els governs anteriors, donant continuitat a la política antiterrorista. Així per primer cop hem vist que s’ha parlat amb l’entorn d’ETA abans de declara cap treva, amb conseqüències imprevisibles: primer això vol dir que ETA aturarà l’activitat depenent del que es parli, i no com fins ara que es començava a parlar a partir del cessament de l’activitat etarra.

Segon, això significa que qui té pressa és l’Estat, quan era la banda i el seu entorn la que es trobava més necessitada de pactar donada la seva situació gràcies als fruits del pacte antiterrorista i de la llei de partits.

Tercer, es legitima un component polític al conflicte, quan aquest és purament terrorista. Efectivament, com hem vist el nivell de democràcia i de descentralització al nostre país no admet la qualificació de ‘conflicte polític’ a allò que és purament ‘terrorisme contra les institucions democràtiques i d’autogovern’.

A més, el govern de l’Estat amb l’administració Zapatero, ha trencat la unitat d’acció amb el principal partit de l’oposició. Mariano Rajoy ha demanat fins a deu vegades durant l’any 2005 un pacte d’Estat amb Zapatero contra el terrorisme que es fonamenti en allò que ja es va pactar: el pacte per les llibertats i la llei de partits. Així li va demanar per primera vegada el 14 de gener de 2005, però aleshores el full de ruta del president era un altre: certes ‘notícies’ semblaven optimistes i va decidir guardar (amagar a la resta de partits) la informació i dossificar-la als mitjans amb un ‘això ja s’apropa, fins aquí puc llegit’. Fins i tot el propi Llamazares l’ha cridat a l’ordre dient que ha de ser més prudent.

I de nou, Mariano Rajoy tona a demanar a Zapatero un pacte que es basa en el retorn als principis polítics i operatius de l’Acord per les Llibertats i Contra el Terrorisme, segons el qual no hi ha cap diàleg ni oferta als terroristes si no hi ha un abandonament de les armes.

Tot plegat ens demostra un full de ruta diferent que el que ens volia vendre Zapatero.