Catalunya Liberal

Aquest punt és inquietant. Un dels majors assoliments de la Revolució Francesa, una de les revolucions que va assentar la llavor de la modernitat, és, precisament la igualtat de drets i deures de tots els ciutadans independentment de la seva condició social i de la seva adscripció territorial. Efectivament en la França del segle XVIII, els ‘súbdits’ tenien diferent consideració donat el naixement (tant de classe social com de territori). La revolució, i la posterior declaració dels drets de l’home intentà minimitzà les diferències jurídiques dels homes. Aquesta revolució liberal va establir la configuració dels estats moderns i de les futures democràcies.

Però és curiós, que, conjuntament amb aquesta ruptura de la igualtat de drets i deures de tots els espanyols i espanyoles, a més, el nacionalisme intentà incorporar uns drets històrics que es basen més en la Catalunya de 1714 que en la Catalunya del 2006. És curiosa la comparació entre l’una i l’altra. La Catalunya i els drets de 1714 eren els típics d’una societat pre-democràtica i estamental, rígida, i monoreligiosa, amb un concepte de tolerància inexistent propi d’una societat de la seva època.

I al final com tot, ha pogut més la raó de la imatge, que la imatge de la raó, i drets i deures han passat sense gaire debat (no era l’important). Molta raó tenien els que es queixaven de la manca de profunditat del contingut del text estatutari més enllà dels dos debats clàssics (els de la foto d’En Mas): nació i finançament. És a dir, manca de coherència d’un estatut que atempta contra principis ètics i morals de la federació nacionalista. Caldria que s’ho miressin, encara que sigui per coherència.

I per adaptar la Constitució a l’Estatut d’Autonomia cal quelcom més que els quatre retocs proposats pel president Zapatero: successió a la Corona, reforma del Senat, incorporació del nom de les Comunitats Autònomes, i menció de la Constitució Europea. Avui els membres del Consell d’Estat plantejarà la necessitat d’aquestes quatre reformes proposades. Però encara més farà una reflexió ja introduia pels populars des de l’inici del debat de l’Estatut: fins a quin punt és necessària una reforma constitucional prèvia a la reforma dels estatuts d’autonomia.

Hem de ser conscients que, si el que volem és una adaptació del nostre model territorial i cercar un encaix permanent, hem de modificar la nostra estructura al mateix nivell, com a mínim que es va fer els anys 1979-1982. És a dir, consensuant al Congrès dels Diputats una reforma constitucional, iniciant a partir d’aquí, amb lleialtat les reformes estatutàries, i establint un model de finançament multilateral.

El bilateralisme i, sobretot, el silenci amb el que s’ha portat a terme la reforma del sistema de finançament amb la que, a hores d’ara encara no coneixem cap detall i fins i tot el ministre d’economia es permet el luxe de dir que a ell no li afecta, no es bo per la nostra política.

Igual que no es bo per la nostra política el silenci amb el que el president del govern porta a terme la seva política antiterrorista. Ahir el president del govern central es va limitar a dir que el president popular mentia en el seu anàlisi de la política antiterrorista: a les preocupacions de Rajoy sobre la presencia de EHAK en el Parlamento vasco, el cese de Fungairiño, la actuación del fiscal general del Estado en materia penitenciaria, las reiteradas insinuaciones del Gobierno a ETA, la ruptura del pacto antiterrorista o los rumores no desmentidos sobre contactos entre el PSOE y Batasuna, (fets que ja hem comentat en anteriors papers) el president es va limitar a dir que eren falses.

És curiós que la única informació que dona el president del govern als mitjans de comunicació sigui un conjunt de desqualificacions del Partit Popular. Això res té a veure amb la política antiterrorista sinó amb la campanya de ‘tots contra el PP’, que ja es va posar en marxa des del Pacte del Tinell i les eleccions de 2004 (el lema del PSC era ‘Derrotem el PP’).

Però l’únic que demana el Partit Popular i Rajoy és el fi de la política del silenci i de les insinuacions. Portem més d’un any en el que el president del govern fa aquella afirmació tant categòrica de que ens trobem en el ‘principi de la fi’ sense aclarir a que es refereix i sense donar informació, no ja als ciutadans, sinó a la comissió de secrets oficials (tal i com va prometre en el seu programa) ni al principal líder de l’oposició tal i com consta al pacte antiterrorista.

I malgrat que, després de l’atemptat d’abans-d’ahir, la maquinària propagandística va còrrer per posar sobre la taula l’avançat del procès d’imminent diàleg, ens arriben dues veus discrepants amb tot el procès.

• La consellera d’Indústria, Comerç i Turisme del Govern basc, va assegurar que la situació d’extorsió que viuen els empresaris, és enorme, una de les més altes mai conegudes.
• Els empresaris navarresos es preguntaven ahir: «¿Cómo es posible que se hable de la proximidad de la paz, de la proximidad de buenas noticias en torno al terrorismo, cuando la coacción, la brutalidad y la extorsión siguen presentes en nuestra vida cotidiana?».
• I José Barrionuevo advertia contra la ingenuïtat dient que en el caso de que se iniciase un proceso de negociación, hay que descartar que los terroristas aspiren a conseguir una «paz por presos», porque la mejora en la situación de los reclusos y su puesta en libertad es algo que la banda da por hecho, i va recordar que la reclamació d’ETA sempre serà «una Euskadi independiente, socialista, unificada y euskaldún».

I és que el convenciment del govern és que ens trobem en una situació absolutament nova que no s’havia donat mai. Ni les converses d’Argel amb el PSOE ni la treva d’ETA amb el PP es poden comparar a la situació actual. Com va dir ahir el ministre de justícia ‘la diferencia es que ahora alguien apuesta por la paz’. Aquestes paraules no només amaguen un concepte prepotent i injust en comparació amb altres governs (com si González o Aznar no haguessin volgut la pau) sinó que ens planteja que ara la treva serà indefinida i es cercarà la pau.

ETA encara no ha anunciat la treva, ni ha anunciat l’entrega de les armes, ni el cessament definitiu de la violència. Únicament Otegui ha dit que ara és l’oportunitat per l’autodeterminació d’Euskal Herria. És l’únic que tenim de moment. Però caldria que els socialistes no oblidessin el seu comunicat de 17 de setembre de 1998 van dir, entre d’altres coses:

• No es la primera vez que ETA, con un anuncio de tregua, genera expectativas que más pronto o más tarde se ven defraudadas. Por eso, su anuncio hemos de acogerlo con cautela y con prudencia.
• Los socialistas no nos contentamos con la tregua, queremos la paz. Así lo venimos diciendo desde siempre, así lo venimos proclamando en los últimos meses. Y la paz supone el abandono definitivo de las armas.
• La iniciativa por la paz debemos protagonizarla los demócratas, en el marco que hemos acordado la mayoría de los vascos y del resto de los españoles. La Constitución y el Estatuto de Autonomía son, para nosotros, el marco en el que debemos buscar y construir nuestro futuro colectivo en paz y libertad. No pensamos renunciar a ellos porque sería traicionar nuestras convicciones más profundas y la voluntad reiteradamente manifestada por la mayoría de los españoles.
• Y también volvemos a exigir al Gobierno que lidere una actitud unitaria de los demócratas que queremos defender la paz y el modelo de convivencia que todos establecimos en la Constitución y en las leyes.

Cal que el senyor Zapatero ho llegeixi antentament: prudència, abandonament definitiu de les armes, no renunciar al marc constitucional, i cercar una actitud unitària dels demòcrates. I cal que Zapatero s’ho apliqui. Encara que sigui per coherència.