Catalunya Liberal

La nostra democràcia està vivint temps d’una certa paradoxa: l’única oposició (de 13 partits polítics entre Congrès i Senat) és permanentment qüestionada pel govern per fer d’oposició (en una espècie d’oposició de l’oposició), però alhora, davant la manca de voluntat de diàleg per part del partit de govern en els principals temes d’Estat, és acusada l’oposició de no cercar un consens, la iniciativa del qual és del govern.

Ahir i avui hem vist una escalada de denúncies contra el Partit Popular per la pràctica d’’anticatalanisme militant’. Com en les millors èpoques de Banca Catalana, els partits polítics han decidit fer en escalada oposició a l’oposició i arraconar els populars adduint els mateixos prejudicis de sempre. En què es basa aquest anticatalanisme?.

• Quan el Partit Popular demana la igualtat de drets i deures de tots els espanyols (principi  bàsic de les revolucions liberals que van suposar la introducció de l’estat de dret i democràtic) i diu en una moció que es mantinguin “vigentes los derechos y deberes fundamentales” reconocidos en el Título I de la Carta Magna, “así como la imposibilidad de diferenciar dichos deberes y derechos según el lugar de residencia”, reproduint exactament l’article 2 de la Constitució, i en una interpretació sorprenent per part dels altres partits, s’està fent anticatalanisme. Qui ho havia d’haver dit, l’article 2 de la Constitució és anticatalà!.
• Quan Mariano Rajoy afirma que se pretenden introducir más cambios con la aprobación de un nuevo Estatuto en Cataluña “de izquierdas y antiguo” que “no respeta la libertad” en asuntos como la educación, la eutanasia o el aborto, como evidenció, en su opinión, que ayer se aprobara un Título completo de Derechos y Deberes en el que prima “el intervencionismo” y la falta de “libertad”, s’està fent anticatalanisme. Qui ho havia d’haver dit, tota visió ètica que no es fonamenti en els valors de l’esquerra és anticatalà!.
• Quan el president popular, en referència a la llengua parla que “la libertad de las personas está por encima de patrias, derechos colectivos, religiones y lenguas” y abogó por “respetar la libertad” de los padres de elegir la lengua en la que quieren escolarizar a sus hijos, y en concreto el castellano, “si estoy en mi país”, s’està fent anticatalanisme. Qui ho havia d’haver dit, els drets i les llibertats dels ciutadans de Catalunya per escollir llengua també en l’àmbit públic és anticatalà!.
• Quan el Partit Popular demana que el sistema de finançament debe ser “consensuado de forma multilateral en el Consejo de Política Fiscal y Financiera” s’està fent anticatalanisme. Qui ho havia de dir, qualsevol pacte entre totes les comunitats autònomes (màxima expressió de la profunda descentralització d’Espanya) és anticatalà!.

Cap d’aquestes afirmacions base de la política popular és anticatalana. Ni la igualtat constitucional de drets i deures a nivell d’estat, ni la llibertat d’elecció de la llengua a nivell públic, ni la visió liberal del món, ni el multilateralisme són components anticatalanes. La voluntat dels partits de deixar de banda als populars i de neutralitzar l’única oposició política ratllen el democràticament raonable.

Perquè recordem que venim d’un Pacte del Tinell que diu, sota l’epígraf ‘Cap acord de governabilitat amb el PP a la Generalitat i a l’Estat’ coses tant ‘democràtiques’ com Els partits signants del present acord es comprometen a no establir cap acord de governabilitat (acord d’investidura i acord parlamentari estable) amb el PP al Govern de la Generalitat. Igualment aquestes forces es comprometen a impedir la presència del PP en el govern de l’Estat, i renuncien a establir-hi pactes de govern i pactes parlamentaris estables a les cambres estatals. (acord per a un govern catalanista i d’esquerres a la Generalitat de Catalunya, pàg. 77)

I ara resulta que no es pot fer crítica de res: l’oposició no ha de fer la seva feina perquè criticar significa crispar (els socialistes s’han oblidat de la seva oposició en els darrers anys del govern Aznar), i al culpa de la manca de consensos pertany al principal partit de l’oposició, quant tothom sap que és el govern l’encarregat de cercar-los.

La redacció actual de l’Estatut no es pot criticar: això es converteix en un atac contra l’Estatut i contra Catalunya. I aquesta connexió d’idees (atac contra la redacció = atac contra l’Estatut = actac contra Catalunya) es basa en que la redacció va ser recolzada pel 90% dels catalans. Ho diuen els mateixos (CiU, ICV, i ERC) que van votar al Congrès contra el 90% del Parlament Valencià, i (PSC-PSOE) els que van votar el Congrès contra el 90% del Parlament català (en la proposta de donar a la Generalitat competències sobre referèndums).

Tampoc es pot criticar el procès: des de la creació d’un Estatut contra el Partit Popular com va reconèixer Jordi Pujol fa pocs dies, a l’aprovació d’un Estatut amb greus inconstitucionalitats, al pacte de l’Estatut entre el president del govern de l’Estat i el líder de l’oposició de la Generalitat, a l’espectacle entre el quadripartit, que malgrat ser ‘socis de pacte’ s’acusen mútuament:

• CiU després de pactar amb el PSOE amenaça tothom: al PP d’anticatalà, a ERC de les conseqüències de no aprovar l’Esatut, i a PSC-ICV de manca d’estabilitat al si del govern.
• ERC acusa CiU d’haver trait l’esperit del pacte que es va produir al Parlament, i al PSOE d’haver abandonat ‘l’Espanya plural’, i al PP d’anticatalà.
• El PSOE avisant Maragall d’una possible substitució en les properes eleccions acusant-lo de ser un ‘problema’, i al PP d’anticatalà.
• I ahir Maragall acusant el PSOE de deslleial per preferir CiU al PSC titllant de ‘traició històrica’ el pacte entre Zapatero i Mas, i al PP d’anticatalà.

I seguint l’estratègia per acallar el PP tant en l’àmbit estatutari com en la lluita anti-terrorista, el govern es serveix del Fiscal General de l’Estat per a prendre decisions envoltant-les amb una apariència ‘tècnico-jurídica’. Com molt bé reconeix El Mundo avui: ‘Si la semana pasada convocó a la Junta de Fiscales del Tribunal Supremo con el propósito de otorgar un revestimiento técnico jurídico a la decisión política de respaldar el recurso de Henri Parot en favor de la acumulación de penas, ayer reunió a la Junta de Fiscales de Sala para echar por tierra la decisión de los fiscales del Tribunal Constitucional, que por una clara mayoría de 6 a 3 habían resuelto solicitar la admisión del recurso de amparo presentado por el PP contra la tramitación parlamentaria del Estatuto catalán. Es decir, que cuando un criterio de sus subordinados le gusta, lo reafirma en ese nivel técnico, y cuando no le conviene, lo revierte mediante una iniciativa política, desprestigiando de paso al máximo órgano de la carrera fiscal que es la Junta de Fiscales de Sala’.

I dintre d’aquesta estratègia de silenciar tothom, el govern també ho va intentar fer amb les víctimes del terrorisme. Com es pot acusar el PP de manipular i instrumentalitzar les víctimes del terrorisme quan el mateix José Blanco s’estranya de les dolentes relacions entre PSOE i les víctimes adduint l’augment de subvencions per les associacions?. És aquest l’autèntic esperit dels socialistes: si els dono diners perquè em critiquen. No hi ha major intent de manipulació que intentar canviar diners per silenci?.

Des d’un primer moment, el comissionat per les víctimes va tenir aquest encàrrec. Però a més l’estratègia passava per desactivar les associacions més crítiques, dividint les víctimes, donant veu a les associacions ‘més properes’, tot evitant que les víctimes suposin un obstacle per aquest ‘procès de pau’ que pretén el president.

Però al final els fets s’han imposat. El mateix dia que ETA contesta amb un cotxe bomba contra una discoteca a Navarra, el comissionat per les víctimes del terrorisme Gregorio Peces-Barba anunciava, que deixava el càrrec per dedicar-se a la seva tasca de rector de la Universitat Complutense de Madrid.

Es poden donar moltes hipòtesis totes elles perfectament compatibles. La manca de sintonia amb la majoria de les víctimes és una. Però no podem oblidar que si s’en va Peces-Barba no és perquè no comparteix l’anàlisi que el president Zapatero fa de la realitat d’ETA i la possibilitat de la seva desparició. Recordem que el president del govern, que porta directament i personalment la suposada ‘estratègia de pau’ tal i com reconeixen els propis dirigents socialistes va anunciar ‘el principi de la fi’ d’ETA el 10 de febrer, només un dia després que tant Gregorio Peces-Barba com José Antonio Alonso demanessin més prudència i menys optimisme:

• El Alto Comisionado de Apoyo a las Víctimas del Terrorismo, Gregorio Peces-Barba, dijo no compartir el “optimismo” de José Luis Rodríguez Zapatero sobre el final de ETA, ya que los hechos relacionados con la organización terrorista le resultan “tozudos” y puso como ejemplo la continua colocación de artefactos explosivos, así como la práctica del chantaje al empresariado vasco a través del denominado ‘impuesto revolucionario’. (Europa Press).
• El ministro del Interior, José Antonio Alonso, aseguró hoy que “ETA está viva, activa y operativa, como lo demuestra con las bombas que nos pone y las extorsiones que sigue haciendo”. “Tenemos que seguir en el candelero y con una disposición mental y una exigencia o autoexigencia muy clara: la de la extrema prudencia”, subrayó en rueda de prensa en el Congreso (Europa Press).

Podem recordar també que el passat mes de gener l’Alt Comissionat per a les Víctimes del Terrorisme, ja va enviar una carta al Fiscal General de l’Estat respecte a la intenció d’aquest de permetre la celebració d’un acte de Batasuna dient que «Toda tolerancia en relación con lo que pudiera ser una falta de respeto a la legalidad produciría daños irreparables para el funcionamiento del Estado de Derecho», destacaba el Alto Comisionado poniendo de manifiesto el problema que subyace bajo determinadas respuestas frente al terrorismo.

I el govern també rep una altra advertència no només de les víctimes reunides a València, que encara esperen les explicacions del president del govern per la seva sorprenent absència, sinó del fill de Tomás y Valiente, que va afirmar davant Zapatero que amb ETA no pot haver pacte, ni generositat sense empenediment, i va concloure dient que el seu pare «nunca hubiera aceptado en silencio cualquier pacto sindical, político o institucional con quien no ha sido capaz de condenar la violencia».

Què és el que fa que hom parli del preu d’un hipotètic procés de pau: de contraprestacions polítiques i de contraprestacions judicials?. Al govern li falta temps per assegurar que no hi ha hagut canvi en la política antiterrorista i que el problema són les invencions del Partit Popular.

No cal dir que ni Gregorio Peces-Barba, ni el fill de Francisco Tomás y Valiente són sospitosos de simpatitzar amb el Partit Popular. Què ha passat doncs?. Fem memòria.

El pacte antiterrorista signat entre Partit Popular i Partit Socialista suposava tres premises bàsiques: la fi d’ETA no es podia vincular amb objectius polítics, no s’havia d’utilitzar el terrorisme amb finalitats partidistes, i la informació entre el president del govern i el principal partit de l’oposició havia de ser fluïda.

Aquest últim punt ha caigut en l’oblit: ja hem informat en diversos papers anteriors el secretisme que el president del govern té respecte aquest tema. Segons alguns dirigents socialistes aquest punt el porta directament el president del govern. Això confirmaria dues aparents contradiccions: les diferents visions entre el President i el Ministre d’Interior (és a dir el màxim òrgan de lluita contra la banda) i el Comissionat per les Víctimes (és a dir el màxim òrgan de recolzament a els víctimes), així com la negativa del president a informar els partits de la seva estratègia, s’ho ha demanat el PP, CiU, i fins i tot IU!.

Al final ens hem d’assabentar de l’estratègia antiterrorista del govern per la premsa. El recull de dues notícies del diari El País dels darrers dos mesos no deixa motiu de dubte:

• El Gobierno y los partidos vascos esperan, sin ninguna definición de plazos, que “ETA mueva pieza”, una vez que Batasuna ratifique el proceso de paz en enero. El Ejecutivo de José Luis Rodríguez Zapatero, en sus conversaciones con ETA, sólo abordará el futuro de los presos de la banda, lo que también sucedió en el proceso irlandés. En el momento en que ETA declare el cese de la violencia, Zapatero acudirá al Congreso para certificar la apertura oficial del proceso de paz. El futuro de los presos será el eje de las conversaciones entre el Gobierno y la banda. Será la clave de esa parte de la negociación. Los expertos confían en que la previa declaración del cese de la violencia terrorista cambie el clima de opinión sobre esta cuestión. Las encuestas reflejan hoy una opinión mayoritaria reacia a la adopción de medidas de gracia para presos condenados por terrorismo.(El País, 5 de desembre de 2005, pàg. 15)
• Más allá de la información de que dispone el propio presidente, el Ejecutivo, sus pasos a dar, ante un cese de ETA, están recogidos en la resolución parlamentaria de mayo de 2005, apoyada por todos los partidos menos el PP. En tal caso, Zapatero acudirá al Congreso para declarar abierto el proceso de paz y propondrá la apertura de un diálogo del Gobierno con ETA para buscar una salida a los presos. Esta iniciativa desbloquearía, a su vez, el diálogo entre todos los partidos vascos, incluida la ilegalizada Batasuna, para reformar el Estatuto vasco. (El País, 6 de febrer de 2006, pàg. 17)

La pregunta és: a manca que el govern desmenteixi les informacions del diari, com pot ser que un mitjà de comunicació tingui més informació que el propi líder de l’oposició?. Aquesta és la paradoxa: criticar el principal partit de l’oposició quan aquest s’ha d’assabentar per la premsa. És la paradoxa de la nostra democràcia.