Catalunya Liberal

El president del govern segueix sense desvetllar la seva política antiterrorista i negant-se a donar explicacions als grups parlamentaris i al principal grup de l’oposició trencant així l’esperit del Pacte Antiterrorista. El debat de l’Estatut continua dividint més que unint: dividint al propi tripartit, dividint als socialistes, i dividint comunitats: ahir Navarra reprovava Castells per unes declaracions sobre els seus drets històrics. Ahir Corbacho demanava prudència amb el debat territorial a Catalunya. Una prudència que no han tingut amb el debat territorial i estatutari a Espanya. I és que han confós interés general amb interés particular.

Tal i com es preveia Rodríguez Zapatero va ser absent del congrès que les víctimes del terrorisme van fer a València. La polèmica entorn a l’absència del president del govern presenta seriosos dubtes sobre la voluntat presidencial de ser-hi: una carta perduda a Moncloa primer i ‘problemes d’agenda’ després van ser les excuses oficials que van fer de Zapatero el primer president que no assisteix a un acte d’aquestes característiques.

Malgrat els ‘problemes d’agenda’, avui hem sabut que l’únic acte oficial que tenia el president durant el dia d’ahir era una trobada institucional amb el president del Principat d’Astúries, Vicente Álvarez Areces en el Palau de La Moncloa a dos quarts de sis de la tarda. És a dir, el president tenia temps suficient per assistir a l’acte.

Així, es va perdre l’oportunitat d’escoltar al príncep dir que les víctimes «nunca han renunciado a la razón y a la justicia para acabar con el terrorismo», al vicepresident de la Comissió Europea, Franco Frattini, assegurant que «los terroristas no son nuestros interlocutores, son nuestros enemigos», o a la presidenta de la fundació de les víctimes, Maite Pagazaurtundua, on contundentment va afirmar que «Nada, absolutamente nada tiene más valor que la ley y la Justicia y sólo el respeto absoluto a la ley y a la justicia como principios institucionales básicos en toda sociedad nos hace fuertes frente a quienes vulneran ambos».

Per què no va assistir Zapatero a l’acte?. Potser per evitar l’esbroncada de l’auditori davant de la seva política anti-terrorista i del seu tractament a les víctimes?. Efectivament les víctimes han estat oblidades pel govern Zapatero. No podem oblidar que, des del comissionat per les víctimes i des del propi govern, les associacions de víctimes han estat acusades permanentment d’ésser instrumentalitzades i manipulades pel Partit Popular.

Caldria preguntar, doncs, on queden les promeses del programa electoral socialista que deien:

• Mantendremos el apoyo moral y material a las víctimas de la violencia terrorista. ((Programa electoral socialista pàg. 47)
• Su presencia (el terrorisme) también se hace viva en los miles de víctimas que, con su testimonio de dolor y compromiso, recuerdan a diario a la sociedad que el terror carece de principios, que no persigue más objetivo que su propia supervivencia y que la paz y la libertad no se consiguen cediendo a sus amenazas. (Programa electoral socialista pàg. 46)

I ahir ‘Pepiño Blanco’ analitzava el gran compromís del govern amb les víctimes. Segons el govern no s’entén la crítica de les associacions quan les ajudes gobernamentals s’han apujat durant aquesta legislatura. Tota una demostració de com entenen els socialistes aquest recolzament ‘moral i material’ davant el ‘dolor y compromiso’ de les víctimes. Com sempre els socialistes volen comprar el silenci a cop de subvenció.

La lluita anti-terrorista ha de tornar al lloc d’on mai havia d’haver sortit: la confiança. I la confiança es construeix amb una comunicació fluïda entre el president del govern i el líder de l’oposició, i fent del Parlament el lloc on construir aquesta xarxa de complicitats. No es poden continuar fent declaracions sobre hipòtesis, especulacions, o probabilitats. El pacte antiterrorisme requereix d’informació veraç, però sobretot, de compartir aquesta informació. Una política antiterrorista no es pot fer des del secretisme des de l’especulació .

Fins i tot els seus socis li demanen, Gaspar Llamazares va demanar ahir al president del govern que informés a les forces polítiques de quina és la situació de la política antiterrorista del govern. Què significa això?. Doncs que per primer cop a la història el govern no informa ningú de la seva política antiterrorista. És aquest el compliment del pacte que es va arribar?.

On estan les promeses del programa electoral socialista i del discurs d’investidura del president Zapatero?

• Nada ha dado ni dará mejores frutos para la erradicación definitiva del terrorismo que la combinación de la acción policial decidida y constante, la eficaz cooperación internacional, la movilización de los ciudadanos y la unidad de los demócratas. (Programa electoral socialista pàg. 46)
• Compareceremos en el Parlamento para informar a los Grupos Parlamentarios del estado de la lucha contra el terrorismo, con el fin de buscar estrategias comunes en la que también se incluyan iniciativas concretas para asegurar el derecho a la vida y a la libertad de expresión, manifestación y pensamiento de cuantos se sienten abstracta o concretamente amenazados. (Programa electoral socialista pàg. 47)
• Hoy, además, es posible y necesario ir más allá y ampliar la base del acuerdo democrático contra el terrorismo y por ello me propongo convocar de inmediato a todas las fuerzas políticas parlamentarias a una reunión en la que se comparta información y se defina una estrategia común. Será la primera de las que, sucesiva y periódicamente, se mantendrán en la Comisión de Secretos Oficiales de esta Cámara (discurs d’investidura, pàg. 3).

Per tant el govern ha de clarificar en quins termes es mou la seva política antiterrorista en diversos sentits:

Si encara està vigent el pacte antiterrorista i, sobretot, si encara està vigent la llei de partits polítics. Malgrat el que diuen els socialistes s’ha produit un canvi de política respecte a aquesta última:

• Esto ha permitido la ley de partidos, la ilegalización de Batasuna y reducir mucho ese apoyo social al que antes me refería. (Entrevista de Zapatero a El País 17/10/04)
• El PSOE entiende que, una vez más, se ha puesto de manifiesto el acierto y utilidad de la Ley de Partidos Políticos, que entró en vigor en España en junio de 2002 y que está impidiendo la práctica perversa de utilizar el cambio de siglas para presentar candidaturas integradas en gran parte por personas pertenecientes a partidos declarados ilegales. (Nota de premsa del PSOE sobre la il·legalització de HZ, 27/05/05)
• Esto supone revisar la Ley de Partidos Políticos y la Ley Electoral, garantizar la democracia interna en los partidos y organizaciones, regular las incompatibilidades y la limitación de mandatos o apostar por la transparencia en su financiación, entre otras medidas. (Declaració de ‘Izquierda Socialista’ 05/02/06)
• La Ley de Partidos es muy restrictiva, y su aplicación es muy delicada. Hay que respetar los derechos y libertades individuales consagrados en la Constitución, ente los que está el derecho de reunión (Declaracions de Zapatero 12/01/06)

Què ha canviat entre l’una i l’altra?. Ningú ho sap i el president no vol aclarir-ho. Ja vam definir ahir que existeixen seriosos dubtes sobre què negocia el president del govern. S’ha parlat dels ‘acords de mìnims’ o de les converses PSE amb Batasuna (veure anàlisi d’ahir). També existeix confusió sobre si el govern està parlant o no està parlant (per una banda el president demana al Parlament permís per negociar i per una altra nega que s’estiguin produint converses. Caldria recordar també al PSOE que el seu programa electoral explicita que

• Nos comprometemos a la observancia estricta de la Constitución y por tanto rechazamos cualquier negociación que implique el pago de un precio político democrático por el fin de la violencia. (Programa electoral socialista pàg. 47)Mentre el debat de l’Estatut continua en la mateixa línia: ERC amenaça amb allargar el debat donant que segons diuen el pacte PSOE-CiU ha suposat anar ‘en contra del Parlament’. La posició d’Esquerra és lògica. Ha estat qüasi set anys en la centralitat política (gràcies a nacionalistes i socialistes) i ara li fan de costat. Ens recordava Jordi Pujol que el plantejament de l’Estatut es va fer pensant en un govern del Partit Popular a l’Estat. Des de l’any 1999, els socialistes van agafar el discurs d’Esquerra en l’àmbit territorial centrant així la formació de Carod-Rovira i el seu discurs. Contra el PP es feien aliances amb Esquerra. En un primer moment del govern Zapatero, i retornant els favors dels congressos socialistes, el govern central va recolzar l’estratègia Maragall i la seva aliança amb Esquerra.

  Però ben aviat es va adonar que això li perjudicava el tresor més preuat de Rodríguez Zapatero: La Moncloa. Tota l’estratègia mantinguda fins aleshores va caure com una obra en tres actes: primer acte ‘recolzar l’Estatut del Parlament’, segon acte ‘deixar-ho net com una patena’, i tercer acte ‘la foto d’En Mas’. Els dos primers actes els va suportar ERC el tercer no.

  Ara trobem ERC i el PSC contra el PSOE. Només així s’entén que continuin en el govern i que, separin Estatut i Tripartit: està clar, per Maragall i Carod el tresor més preuat és també la moqueta presidencial, i el problema esta amb el PSOE. Només així s’entén les dures paraules que líders del PSOE i del PSC s’estan creuant en públic. Ahir mateix Montilla i Iceta van censurar fortament Bono i van ordenar respondre ‘amb la mateixa duresa’les ‘sortides de to’ dels seus companys de ‘Madrid’. Tot un espectacle.

  I és que, sense adornar-nos estem construint un Estatut en contra de la resta de l’Estat i no amb la resta de l’Estat com reclamem els populars. El concepte de ‘federalisme assimètric’ està passant factura el tripartit: aquest concepte planteja la idea que Catalunya no només ha de definir les seves pròpies competències´, sinó que, pel propi concepte d’assimetria, defineix el que les altres comunitats no poden tenir. Ahir li va tocar el torn a Navarra. El conseller Castells posà en dubte el concert de Navarra i ahir mateix el Parlament de la comunitat va reprovar amb l´únic vot en contra del PSN al conseller Castells. Tot un exemple de com construir l’Espanya plural!.

  I amb l’ara no toca es va despatxar el president de la Diputació de Barcelona, Celestino Corbacho fent referència a la nova organització territorial de Catalunya. Segons Corbacho el debat obriria un debat més sentimental que polític i això s’ha de fer amb molta cautel·la. Benvingut sia!. Independentment de la necessitat o no d’afrontar el debat territorial ara, ens cal fer la següent reflexió: tant de bo s’hagués expressat amb la mateixa exquisidesa la reforma de l’Estatut. Una enquesta de El Periódico ens informava que prop del 50% dels catalans no considera Catalunya com a nació, a més ens informa de la divisió que ha provocat en tota la societat espanyola la reforma estatutària.

  De nou els ciutadans ens tornen a donar la raó. Com En Corbacho, sempre hem defensat que la reforma de l’Esatut calia d’un consens constitucional previ i de molta cura a l’hora de definir les competències. Però no es va fer amb la cura que Corbacho demana ara pel debat territorial a Catalunya, sinó, com deient pensant en el PP i ja hem vist el resultat: enfrontaments territorials i enfrontaments en el tripartit.

  Així ho reconeixi l’informe del fiscal en cap davant del Tribunal Constitucional, Juan Ortiz Úrculo, quan donava la raó al Partit Popular quan assegurava que la tramitació de l’Estatut hauria d’haver seguit el procediment de reformar constitucional (amb la necessitat d’una majoria qualificada) i no com a reforma de llei (amb majoria absoluta), donat que la proposta vigent és, en realitat una «patente, notoria, consciente e interesada propuesta de reforma de la Constitución».

  I, com en el tema del terrorisme, el Fiscal general de l’Estat, Cándido Conde-Pumpido, de nou farà de portaveu del govern: a l’assabentar-se de l’opinió majoritària dels fiscals del Tribunal Constitucional ha redactat un informe en sentit contrari i ha convocat la Junta de Fiscals per solicitar la inadmissió a tràmit del recurs popular.

  De nou el fiscal general de l’Estat confon l’interès general amb l’interès particular del govern de l’Estat.