Catalunya Liberal

• Si era “un nou Estatut per millorar i reforçar l’autogovern[1]”, com pot ser que hagi provocat la major crisi de l’executiu català de la seva història. Amb una ERC que diu que no a un text i uns socialistes i comunistes pressionant perquè dimiteixi. Alhora el PSOE pressiona Maragall perquè no es torni a presentar i fins i tot l’acusa d’haver ‘creat suficients problemes’?.
• Si “el nou Estatut ha de ser la guia de l’autogovern de Catalunya per a tota una generació[2]”, com pot ser que els partits nacionalistes (CiU i ERC) hagin declarat que el model de finançament pactat entre ZP i Mas només es per dos anys, i que l’Estatut és un document de transició cap a la nació catalana?.

I tot això es realitza no només posant la governabilitat de Catalunya en perill, sinó comprometent les relacions de Catalunya amb altres comunitats autònomes de l’estat. En el passat fou Múrsia, Andalusia, la Comunitat Valenciana, Madrid, La Rioja, Castella, les Illes Balears, i fins i tot Ceuta i Melilla. Ara és Euskadi i Navarra.

Un cop s’ha negociat bilateralment el finançament de Catalunya entre el president del govern i el portaveu d’un partit de l’oposició a Catalunya; un cop s’han fixat uns percentatges sense calcula que suposen ni pel govern de l’Estat ni pel govern de la Generalitat; un cop s’ha negat a la resta d’autonomies les explicacions sobre el nou model i el dret a debatre-ho; i un cop s’ha amagat per activa i per passiva el que suposarà el nou sistema de finançament.

Un cop s’ha fet tot això el conseller d’economia, Antoni Castells, es queixa de la manca d’aportació d’Euskadi i Navarra a la solidaritat interterritorial. Per això proposa l’equiparació dels resultats per a les comunitats autònomes del sistema foral i les del regim comú. En la pràctica això equival a un augment de les aportacions d’Euskadi i Navarra, i una congelació dels ingressos de la resta. Pot ser discutible intel·lectualment, però sembla que no sigui la millor estratègia per al govern de Catalunya definir no només que ha de ser Catalunya i proposar un finançament per al nostre territori sinó també que han de fer la resta de comunitats autònomes, fins i tot en contra d’elles mateixes. Tota una demostració de com fer amics.

I avui mateix coneixem una enquesta que ens aporta dades interessants. No només ens diu que el Partit Popular de Catalunya podria apujar un punt, sinó que la situació electoral es manté pràcticament idèntica a la que es va reflexar en les passades eleccions autonòmiques. Segons els resultats de l’enquesta el PPC podria apujar fins a dos diputats gràcies al descens del PSC en les dues circumscripcions més fortes per a ell com són Barcelona i Tarragona. A més, el Partit Popular obté dintre del ‘debat estatutari’ una forta fidelitat de vot: un 79% en el cas de les eleccions generals, i un 77% en el de les autonòmiques.

Però el que ens interessa de l’enquesta és una altra dada: el debat nacional a Catalunya. Poc a poc el temps ens va donant la raó en el debat estatutari encara que l’opinió pública no ho reflexi. El PP està en la centralitat del pensament del català mig. Aquest fet ho reflexen les enquestes. Segons aquesta ‘espiral del silenci’, el 49,4% dels catalans pensen que Catalunya NO és una nació, enfront al 46,8% que creuen que sí. Però sí la pregunta és ‘amb quina definició de Catalunya es sent més proper’ la resposta no deixa dubtes: com a nació un 39,3% i com a Comunitat Autònoma un 43,5%.

Què vol dir tot això?. Que el ‘debat nacional’ a Catalunya no és un debat que desperti unanimitats dintre del nostre territori. No és un problema ‘d’Espanya’, sinó que és motiu de fort debat a casa nostra. Catalunya, és ho vulguin o no ‘identitàriament plural’ i aquesta és una realitat que no es pot oblidar. L’encaix de Catalunya a Espanya també passa per l’encaix dels no-nacionalistes a Catalunya, i això és quelcom que els socialistes (tant allunyades les elits de les bases) no poden oblidar.

I mentrestant, continua el debat sobre el ‘diàleg del govern amb ETA’. Aquí es necesària una acotació prèvia: tota política anti-terrorista s’ha de basar en la continuitat fruit d’unes bases assentades en un pacte d’estat (des de Suárez, Calvo Sotelo, González i Aznar) que permeti el màxim consens tant polític com a ciutadà, del que no es pot excloure el principal partit de l’oposició que ha de ser informat de totes les accions (així es va fer, per exemple a Gran Bretanya on Major informava Blair i així successivament).

Molt critiquen el socialistes als populars sobre les seves declaracions sobre la política anti-terrorista. Segons els socialistes, en aquest tema el PP demostra manca de lleialtat cap al govern de l’Estat en un moment en que ETA porta tres anys sense matar. És ben cert aquesta afirmació, que serveix no només per al govern Zapatero, sinó per als governs d’Aznar (només cal calcular 36 mesos enrera). Però també es cert que:

• No s’han abandonat els atemptats terroristes. Recordem que fa només deu dies, el govern basc alertava de l’augment de la pressió terrorista d’ETA a través de la intensificació dels seus atemptats i de l’increment d’explosius que està utilitzant en les seves bombes. Només en el que portem d’any ja hem tingut dos atemptats: el 26 de gener contra els jutjats de Balmaseda, i el 2 de febrer contra la seu de Correus a Biscaia.
• ETA ha incrementat la seva campanya d’extorsions als empresaris bascs. El mateix conseller d’interior basc afirmava el 26 de desembre passat la campanya etarra contra l’empresariat basc en un moment que la ‘lluita del carrer’ continua amb la seva campanya de boicot als empresaris que no paguin ‘l’impost revolucionari’.
• Si ETA ha deixat de matar és perquè la llei de partits polítics i el pacte antiterrorista va suposar la desmobilització d’una part important de la cúpula etarra així com de la ‘lluita al carrer’ que ha permès un descens molt important de la capacitat ofensiva de la banda terrorista.

I per a continuar amb l’eficàcia de la lluita anti-terrorista cal tenir aquesta dimensió col·lectiva que ens permeti unitat i confiança entre els dos principals partits de l’oposició. Malgrat tot els socialistes han trencat l’unitat al trencar el pacte antiterrorista dintre de la seva estratègia d’arraconament del Partit Popular. Així mateix Zapatero ha oblidat la dimensió col·lectiva de tota lluita contra el terrorisme i administra unes converses amb la banda terrorista de forma personal i intransferible, ni tant sols els seus ministres saben en quin moment es troben les suposades ‘converses’. Zapatero cerca una victòria personal, una medalla pròpia i no col·lectiva. Aquesta és la seva autèntica irresponsabilitat.

Per què, què significa que «no está lejos el momento en el que se creen las condiciones necesarias para el inicio de dicho proceso» en refèrencia a les converses amb ETA?. ‘crear las condiciones para el inicio del proceso’, això és dir no res. Fins ara ens informaven dels contactes que hi havia hagut amb l’entorn d’ETA i ara Zapatero, veient el panorama, amaga la mà i ens diu que no es parlarà fins que no s’abandoni les armes.

Per què sinó, com s’entén que el govern es negui a informar ningú de la informació que té per afirmar que la desaparició d’ETA és factible?. Per què no s’informa de les converses entre PSE-EE i Batasuna (una formació il·legalitzada). Per què es nega a parlar amb el principal partit de l’oposició si com va dir Zapatero al Congrès ‘yo me fío de usted, Señor Rahoy porqué representa a diez millones de ciudadanos’?. Per què es nega a informar a la comissió de secrets del Congrès dels Diputats tal i com demana Duran i Lleida?. Ara, després de tota la pressió diuen els seus socis que hauria d’informar en contactes bilaterals. Esperem que això es compleixi i no passi com al comissió territorial promesa per Zapatero a Rajoy el gener de 2005 per tractar les reformes territorials i que encara espera.

Per tant el govern Zapatero ha d’explicar moltes coses:

• Ha d’explicar perquè no informa ni fa partícep al principal partit de l’oposició (tal i com va demanar el Defensor del Pueblo) de la política antiterrorista.
• Ha d’explicar perquè diu ara que no s’iniciaran converses amb ETA i el seu entorn (Batasuna) quan aquestes converses ja s’estan produint.
• Ha d’explicar quin és el contingut de les converses entre el PSE-EE i Batasuna, i perquè es realitza amb una formació il·legalitzada.
• Ha d’explicar perquè no es vol aplicar la llei de partits polítics (una llei que ha permés que ETA deixi de matar) i es considera aquesta ‘molt restrictiva’. Això ha permés a Batasuna l’organització de diferents actes (recordem Anoeta) i al PCTV presentar-se a les eleccions a Euskadi.
• Ha d’explicar què es l’acord de mínims al que hom es refereix: EAJ-PNV al recordar que aquest acord preveu una consulta sobre l’autodeterminació d’Euskadi similar a la del Quebec (un punt que es troba al programa de govern del lehendakari), i el propi Maragall al filtrar les converses amb Ibarretxe sobre la seva sintonia dels socialistes bascos sobre el ‘dret a decidir’ d’Euskadi.
• Ha d’explicar la depuració que portada a terme pel Fiscal General de l’Estat per motius de ‘reequilibri ideològic’ i per ‘manca de sintonia’. Ara li ha estat Fungairiño, tal com abans havia estat Eduardo Torres-Dolç.
• Ha d’explicar perquè el govern ha acusat permanentment a les víctimes del terrorisme d’estar polititzades, fins i tot negant la paraula a aquelles que expressen el seu rebuig per la política antiterrorista de ZP com succeï a Sevilla en l’acte d’homenatge a Jiménez Becerril i la seva dona.
• Ha d’explicar perquè no ha assistit a la trobada internacional de víctimes del terrorisme de Valencia, una cita a la que no ha faltat mai cap cap de govern, i a la que enguany eren convidades víctimes de l’11-S.

Per tant, Zapatero encara ha d’explicar moltes coses: unes al principal partit de l’oposició, i unes altres als ciutadans espanyols. Però continuat callat, sense dir res, somrient, i demanant que tothom confii en ell. Oblidant-se potser, que en política la confiança i el respecte no venen amb el càrrec sinó que s’han de guanyar.